dimecres, 19 de gener del 2011

Tradicions: la pesca del peix blau

La pesca és una activitat humana que es beneficia d'un recurs viu. Aquest recurs cal extraure'l de la mar amb una inventiva que ha anat evolucionant amb el temps i optimitzant el resultat per aplegar al que és, en aquest moment, la pesca extractiva plenament desenvolupada.
El teixit social d'un poble costaner està compost per un sector primari que inclou els mariners, els pescadors. Aquest sector necessita d'uns oficis associats que generen ocupació i riquesa: calafats, mecànics, velers, filaners, xarciers, arriers, boters, botiguers...
En el món de la pesca, la del peix blau, en concret, és la més socialitzada, és a dir, l'activitat extractiva marítima que ocupa més mà d'obra.
En els temps del rem i la vela les tripulacions havien de ser nombroses, car tots els treballs es feien a mà i una bona colla ben dirigida podia amb tot el que es proposara.

L'almadrava
Al llarg de la història hi han hagut pesqueres molt rendibles. Potser la que més a prop tenim siga la de l'almadrava.
Mamprendre el calat d'una almadrava era una empresa seriosa i arriscada. Les concessions governamentals eren atorgades a famílies nobles i amb molts recursos. Durant segles i segles la població de tonyina era tan gran que les almadraves capturaven una quantitat increïble, l'explotació d'aquest art era molt rendible i gratificant per a totes les persones implicades: filaners, xarciers, saliners, mariners, boters, calafats, traginers... Al voltant de la tonyina, el porc de la mar, es creava una indústria que donava treball i sostenia moltíssimes famílies.

El sardinal
Paral·lelament a l'activitat de les almadraves mediterrànies, s'exercia la pesca amb l'art del sardinal, una xàrcia de deriva de malla fina que esmallava la sardina i l'aladroc en passar. Era d'activitat nocturna, que és quan les moles de peix blau fan el seu desplaçament vertical i estan més prop de la superfície menjant el plàncton.
La pesca amb el sardinal va existir fins 1920. El sardinal va deixar de calar-se en adoptar una nova modalitat per la pesca del peix blau bastant més rendible, en aquest cas sardina, aladroc, sorell i cavalla: l'encerclament.

La tarrafa o mamparra
A primeries de segle, cap als anys de 1910, en algun indret de la mar Atlàntica, uns mariners, possiblement d'Euskadi, van amarrar unes argolles de metall amb una corda passada (una cargadera) a una peça de sardinal, van calar l'invent al voltant d'una mola de peix, van atesar de la corda inferior passada per tancar la rallinga dels ploms i van vore que funcionava: la mola de peix havia quedat tancada al seu abast esperant per salabrejar a bord.
Aquests mariners li feren algunes modificacions, uns afinaments als punys i un reforç al matador i va quedar inventada la tarrafa.
L'invent de la tarrafa va anar estenent-se a tota la mar Cantàbrica passant ràpidament a Galícia, Portugal, Andalusia i el Magrib. Aquest primer art d'encerclament, la tarrafa, va prendre el nom de mamparra quan va començar a adoptar-se a la Mediterrània amb l'ajuda de fanals.

Una versió xabienca de la mamparra: la cavallera
La mamparra va aplegar a Xàbia a bord dels llaüts d'unes famílies xabienques que s'havien desplaçat a Melilla i Almeria per buscar el pa i una vida més digna. La tarrafa fou l'origen de la resta d'arts d'encerclament usats amb posterioritat: la cavallera, l'agullera, la llissera, la llampuguera, la traïnya i la peça de la tonyina.
La cavallera era el nom que rebia la mamparra a Xàbia fins que va esdevenir en l'art de traïnya, cap a la dècada dels 1960. La traïnya és de més bon treballar que la mamparra i actualment s'empra durant tot l'any pel peix blau i el peix d'escata quan està amolat. La resta d'arts només s'usen en temporada.

Altres arts
La llissera es cala amb mar blanca i rebolicada després de temporal a les moles d'oblada, salpa, llissa i palometa. La llampuguera s'utilitza bastant a les Illes Balears junt amb el capçer, que és simplement un dispositiu d'atracció de peixos. L'agullera s'utilitzava als pobles de la Marina de costa penya-segada, actualment només a Xàbia i en temporada de la tardor quan entren les moles d'agulla.
La peça de la tonyina s'exercia també amb el tonaire, un art de deriva de malla clara. Actualment es fa servir la “peça de tonyina” que data dels anys de 1970 i va aplegar a Xàbia en 1990 amb els mariners caleros, pescadors catalans de la cala de l'Ametlla. Aquest art és la màxima expressió d'una traïnya crescuda i reforçada.
Els tels que la componen són filats de niló gros tenyit. L'armat dels tels es fa d'una manera especial cuidant que siga reforçat als baixos i al matador. Per a la "cargadera" s'utilitza un cable d'acer que passa per argolles d'acer trempat amarrades a la cadena galvanitzada de la rallinga del plom. Finalment la mesura de la circumferència de l'art aplega als 2.000 metres.
Les tripulacions de les tonyineres solen estar formades per 14 persones a bord d'unes barques més grans amb capacitat a coberta per estibar l'art, els bots auxiliars, les maquinilles de la cargadera, les potents grues de servei i un pont molt alt per albirar de lluny les moles de tonyina i els ocells que les indiquen.