dissabte, 28 de setembre del 2013

Les senyes de mariners


Les senyes emprades pels mariners com a referència per a situar-se als caladors de pesca


[Article publicat en la revista de Festes de la Mare de Déu del Loreto de Duanes de la Mar de Xàbia, agost-setembre, 2013]
La mar ès l'hàbitat de nombrosos biotops on viuen peixos i mariscos d'interés per a l'alimentació humana, i la seua superfície és una planura que pot canviar des de la més llisa i blanca calma fins a formar colls alts com a muralles. En no haver una referència de lloc ni situació sòlida només queda mirar cap allà des d'on s'ha vingut: terra ferma.
Des de l'antiguitat, en els inicis de la navegació marítima mercant, fins l'època moderna en què la indústria de la pesca ja era una activitat amb rendiments destacables, els mariners han hagut de saber cap a quin lloc havien de navegar.
Situar-se enmig de la mar per poder calar els aparells als llocs desitjats entranya una dificultat majúscula. Per això la manera més senzilla i eficaç, des d'alta mar, és mirar cap a terra i no perdre-la de vista. Però per tindre una referència no és suficient en veure terra, els mariners necessitaven saber on estaven realment. Havien d'observar per poder identificar els paratges de vora mar i els de terra endins. A l'observació minuciosa se li deia "prendre senyes".
Com els lectors poden endevinar, les senyes de mariners han format part activa del saber i intel·ligència dels patrons i mariners amb ofici. La perícia en governar una barca, per navegar al calador i treballar les diferents modalitats pesqueres ha estat fins fa pocs anys un exercici de memòria ja que havien d'enregistrar i recordar dades referents a senyes i profunditats dels caladors de pesca i dels seus perills sotaiguats.
Amb els avanços tecnològics d'ajudes a la navegació marítima com els satèl·lits, les pantalles de plotters, la cartografia i els perfils dels fons marins a l'abast de tothom, s'ha facilitat el treball als mariners i la tasca intel·lectual de recordar dades ja no és necessària. Actualment els patrons mantenen els noms tradicionals dels caladors de pesca, però també els anomenen amb les coordenades de latitud i longitud. La coexistència i simultaneïtat de les dues nomenclatures enriqueix el patrimoni immaterial marítim i per això s'ha de fer l'esforç perquè aquesta riquesa no caiga en l'oblit i desaparega.

La nostra comarca
La costa i les muntanyes de la Marina, per la seua especial orografia ofereixen un ventall de punts geogràfics magnífics per a ser observats. El canal d'Eivissa que hi ha des de la península fins Ies illes, conegut pels mariners com la canal, si la dividim de nord a sud en dues parts, als caladors de la part septentrional de la canal, la senya de costa més emprada és el cap de Sant Antoni i a la part meridional s'empra el penyal d'lfac i les penyes de la serra Gelada. Aquests llocs de costa, per la seua alçada vertical, són de molt fàcil identificació i s'anteposen als paratges de muntanya terra endins de la nostra comarca.

Una senya
Per a formar una senya, cal observar dos llocs o paratges que siguen de fàcil identificació amb perfils clars: un ha d'estar a ran de mar, anomenat de costa, i l'altre ha de ser un punt elevat de muntanya, dit de terra. En estar alineats l'un per damunt de l'altre ja està formada la senya. Aquesta senya tècnicament és una enfilació i es pot traslladar a la carta nàutica o mapa marítim una demora (1) des de terra.



Els caladors
Els caladors de fons per capturar marisc del talús peninsular freqüentats pels mariners de la nostra comarca se situen entre els paratges de la seca (2) de la Llorença pel Cap (a la latitud de 39°17' 00'' N) i el sec (3) del Patíbul (a la latitud de 38° 11' 00'' N).
Començant des del nord són: la Seca i Candelers de la Llorença pel Cap, Clotet de la Uve, Sequeta d'Oltà, Sequeta de Bèrnia, la Revirà i De fora del Barco, Santa Llúcia pel Cap, la Farola per Montgó, Enmig dels Caps, Clot de la Nau, Seca de la Nau i el Banc, Clot dels Calpins, Eixida del Clot, Per terra del Barco de Garbí, De Fora del Barco, Clot del Portell a l'Alt, Candelers del Segur al Portell, Passades dels Candelers, Clot del Pardo al Portell i Sec del Patíbul en l'extrem sud.

Les senyes
Des del nord, les senyes que ajuden als mariners a situar-se damunt dels caladors on volen pescar, són les següents. Es fa una explicació de cadascuna d'elles, anomenant els dos punts de terra observats i la demora en graus.

Llorença per la Guatla
La casa de la Guatla és una elevació damunt de la Plana, entre el cap de Sant Antoni i el Montgó. La Guatla s'hi veu per baix del puig de la Llorença. Esta senya correspon a la Seca. Des de la Llorença demora a 10°.

Llorença pel Cap
El cap de Sant Antoni s'hi veu per baix del puig de la Llorença. Correspon al Sec dels Candelers. Des del cap té la demora de 17°.

Ifac pel Cap
El penyal d'lfac s'observa entre les elevacions de la Llorença i del tossal Gros i s'hi veu arrimat al Cap. La senya correspon al Clotet de la Uve i la seua demora des del cap són 33°.

Oltà pel Cap
La serra d'Oltà s'observa per damunt del cap de Sant Antoni. Correspon al sector del talús anomenat sequeta d'Olta, on es pesca gramantolet i gamba, travessat per la canonada de gas que va des de Dénia fins Sant Antoni de Portmany. Des del cap demora a 45°.

Bèrnia pel Cap
La serra de Bèrnia per damunt del cap de Sant Antoni. La senya designa la sequeta de Bèrnia i demora des del cap a 55°.


Santa Llúcia pel Cap
El tossal de l'ermita de Santa Llúcia s'observa arrimat als Frares del cap de Sant Antoni. Quan les barques corren bou cap a garbí, hom va veient com va descobrint-se la badia de Xabia i eixint a la vista el tossal. Aquesta senya correspon a la Revirà i el Barco de la Revirà, un canvi de rumb en la correguda per allunyar els aparells de les restes d'un vaixell que reposa al fons, a unes 375 braces (uns 700 metres de fondària). Demora des del cap a 76º.

Farola per Montgó
El far del cap de Sant Antoni s'observa per dins de la silueta del Montgó. Als caladors de mitja mar, (4) de les 60 braces, s'empra aquesta senya per fer-hi proa i córrer bou cap a terra fins les 30 braces. El calador d'Enmig dels Caps es troba entre les senyes de la Farola per Montgó i el Clot de la Nau. Des del cap demora a 90°.


Montdúver pel Cap
La muntanya del Montdúver s'observa arrimada als penya-segats del cap de Sant Antoni. Correspon a l'extrem del nord del Clot de la Nau. Demora des del cap a 117°.

Puig Campana a les Cordes d'lfac
La muntanya del Puig Campana s'hi veu amb forma piramidal i apareix arrimada al penya-segat nord del penyal d'Ifac. Els mariners anomenen el paratge les Cordes d'lfac. Igualment a l'anterior, correspon a l'extrem nord del Clot de La Nau. Demora des d'lfac a 79°.

Puig Campana pel Carallot
El Puig Campana s'observa arrimat a les penyes del sud del Penyal. La penya grossa de vora mar és el Carallot. La senya correspon a la Sequeta de Garbí del Clot de La Nau. Demora des d'lfac al 81º.

Bèrnia per Ifac
La serra de Bèrnia s'observa per damunt del penyal d'lfac. Correspon a l'extrem sud del Clot dels Calpins i més enfora als caladors de terra i de fora del Barco de Garbí. Té la demora d'lfac a 108°.

Portell a la Farola
El Portell de Puig Campana s'observa per damunt del far de l'Albir. La serra Gelada és anomenada pels mariners com les Penyes i des de llevant cap a garbí es poden identificar els paratges de la Farola, l'Alt, el Segur, el Pardo i la Torre. Aquests cinc llocs formen la cara marítima de la serra Gelada, les Penyes per als mariners. Des del far de l'Albir demora a 105°.

Portell a l'Alt
El cim de la serra Gelada s'observa per baix del Portell de Puig Campana. Aquesta senya correspon al clot del mateix nom. Té la demora de 110°.

Portell al Segur
El Segur de les Penyes és una taca blanquinosa que s'hi veu des de la mar. La senya designa un paratge del fons habitat de candelers i les passades per córrer bou entre mig dels muralls (5) dels candelers. Demora des del Portell als 118°.

Portell al Pardo
El Pardo és un paratge fosc de Les Penyes. S'observa per baix del Ponell de Puig Campana i designa el clot del mateIx nom. La demora des del Portell és 127º.

Portell a la Torre
La torre de les Caletes, a l'extrem oest de la serra Gelada, s'observa per baix del Portell del Puig Campana i designa la proximitat del Sec del Patíbul. Demora als 133º des de la Torre.

AGRAïMENTS
Aquest recull de patrimoni immaterial és fruit de les converses i explicacions de mariners i patrons en terra i a bord de diferents barques. Els ports principals on les barques atracaven, els tripulants coincidien i la informació fluïa eren els de Xàbia, Sant Antoni, Vila d'Eivissa i la Savina de Formentera.
He d'agrair a molts patrons de la Vila Joiosa, Santa Pola, Altea, Calp i Dénia la seua paciència en rebre les meues preguntes. En general les converses esdevenien en l'explicació d'anècdotes i aventures marítimo-pesqueres sembrades de dades molt interessants.
En alguns casos vaig poder llegir les pàgines manuscrites de les llibretes personals dels patrons Jaime Martínez, conegut pel renom, de Jaume Ponsoda, de la Vila, i Vicente Ribes, Vicent el Tïti, de Dénia.
D'altres són anotacions de les descripcions verbals que vaig començar a arreplegar com a dades de senyes, a partir de l'any 1980, quan jo ja anava a la mar i desitjava convertir-me en patró algun dia. Anomene els patrons de pesca per ordre cronològic i el seu renom: Francisco Serrat Pérez, Quico Quarteró, de la barca Chatet; José Nave, Pepe el Parent, de la barca Hermanos Nave; Vicente Català García, Vicent el Campaner, de la barca Els Campaners i José Bou Llinares, Pepe el Juso, de la barca Cap Prim.
  
NOTES:
 1. Demora: Direcció o rumb en que s'observa un punt en mar respecte de terra. Tenint com a figura la rosa dels vents i comptant del de 0 fins 360 graus des del nom, cada direcció des de terra cap a mar dóna un rumb de la rosa.

2. Seca: Elevació suau del fons, normalment recoberta de sediment fangós com la resta de talús, que obliga els patrons a canviar el rumb d'arrossegament del bou.

3. Sec: Elevació abrupta del fons deguda a l'aflorament del substrat rocós. Poden ser muntanyes submarines o cons volcànics i als seus substrats s'adhereixen comunitats coral·lines d'aigua freda.

4. Mitja mar: Extensió del fons paral·lela a la costa entre les profunditats de 90 i 160 metres. Es caracteritza per ser bastant ampla i aplanada. cosa que facilita la pesca d'arrossegament i que les barques puguen córrer bou en totes direccions. A la mitja mar també se la denomina l'arena per la presència d'arena en comptes de fang. La història de la Terra ha tingut períodes de fred que van provocar les glaciacions. La mar estava més retirada i la línia de costa ocupava l'actual plalaforma continental.

5. Murall: Sec menut que puja des del sediment i pot formar part d'una muntanya submarina. Quan es tracta d'un con volcànic també se l'anomena puro. Normalment estan recoberts de comunitats coral·lines o candelers.

dimarts, 30 de juliol del 2013

Les pesqueres de llum a Xàbia

[Aquest article es va publicar l'any 2001 a la revista de Festes de la Mare de Déu del Loreto de Duanes de la Mar de Xàbia]

La pesca del peix blau ha estat practicada des de sempre. Primer fou el sardinal,1 que més endavant donaria pas a l'encerclament amb llum. Això fou possible gràcies als avanços que es van produir a partir dels anys 30 amb la introducció dels fanals,2 els motors i la construcció de la primera escullera,3 que donava protecció a les barques dels temporals de llevant.

 Els llaüts arriben i estan descarregant el peix

Una pesquera de llum es componia d'un trio de barques i unes deu o dotze persones. Els llaüts s'anomenaven: «el del motor», «el de l'art» i «el de la llum». Els més grans eren els llaüts de l'art i del motor que tenien entre 7 i 9 metres d'eslora; el llaüt dels fanals, el més menut, tenia entre 4 i 6 metres. El llaüt de l'art duia la xàrcia en la sentina i no tenia coberta, només corredors a les dues bandes i bancs per a vogar. Els mariners calaven l'art vogant i un d'ells l'anava amollant a mà. El llaüt del motor remolcava els altres dos, embarcava el peix i, si calia, navegava fins al port per fer una venda ràpida, i deixava els altres dos llaüts a la mar que tornarien vogant.


Descàrrega de peix

En aquells anys, la xàrcia que s'utilitzava era anomenada «cavallera», un tipus de xàrcia d'encerclament amb el cop al mig dels tels. Aquesta xàrcia anys més tard esdevindria en «traïnya».4
Si feia bon temps, els hòmens de les tripulacions s'aplegaven fins el mollet de la Caleta a la tarda, s'embarcaven als llaüts que els pertocava i eixien a la mar. El llaüt del motor remolcava al llaüt de l'art i aquest al dels fanals. Si el patró de la pesquera ho considerava convenient, abans del vespre, enviava —vogant— el llaüt de la llum al calador, normalment prop de terra, per tal que es fondejara i a la caiguda del sol començara a fer llum al peix sobre un alguer. Aquestos caladors estaven al Castell de la Fontana, a la Cala Sardinera, a l'Escull del Cap, al Portitxol, a la Barra, a la Cala Granadella... i eren llocs on solia restar el peix blau quan era calma.
Va ser a la postguerra quan la pesquera de llum va tindre el seu màxim desenvolupament, degut al desastre, la necessitat i la desocupació en què va esdevenir l'agricultura i la indústria del nostre país, i que va obligar a molta gent a embarcar-se, de vegades només pel ranxo de peix que podien portar a casa.5

El Port de Xàbia els anys 30
El número d'hòmens afiliats al Pòsit de Pescadors en aquella època era similar a l'actual (un centenar). A més a més hi havia els que no estaven apuntats i s'hi afegien a la tripulació eventualment. Això ens dóna una idea aproximada del volum d'ocupació que oferia la pesca al poble.6

Els mariners no tenien grans propietats: tan sols la casa i algun trosset de terra —i no tots. L'ofici reconegut era el de pescador, i quan arribaven a terra tots tenien una altra feina que desenvolupaven en desembarcar pel matí, després de treballar a la llum de nit. l era en dies de mal temps quan més es dedicaven a ella. Obrer, calafat, corder, boter, fuster, tosquer... eren treballs que junt amb el conreu d'algun trosset de terra els ajudava a dur endavant la casa.7

Notes:
1. Art de pesca passiva que consisteix en una xàrcia rectangular calada a la deriva en superfície o a més profunditat però sense tocar fons.
2. Els fanals cremaven un gas que podia ser vapor de gasolina, acetilè, carbur... Anys després vindria el butà.
3. La primera escullera es va construir els anys trenta.
4. La «traïnya» és l'art d'encerclament que s'utilitza des dels anys 60. Té el cop en un dels extrems i és més fàcil de maniobrar.
5. És costum dels mariners partir una quantitat de la captura per portar a casa. Sol ser peix de menor preu que es reparteix en acabar la feina i quedar llestos.
6. Actualment estan afiliats al Pòsit uns cent pescadors. Cal tenir en compte que actualment la població de Xàbia s'ha triplicat o inclús quadruplicat...  I ara en som uns 25.000.
7. Els propietaris dels llaüts solien ser pescadors a temps complet en dedicar-se al manteniment de les seues barques i dels arts de pesca. Sobretot tenyir els tels i apanyarar els forats que feien els dofins. No ocorria el mateix amb els mariners.

dijous, 28 de febrer del 2013

El llaüt Marpuin, una barca de fusta per a esbarjo

Reparació i avarada d'un llaüt tradicional al moll de Xàbia


El llaüt Marpuin va ser construït en 1966 pel tio Amadeo, el mestre d'aixa Amadeo Ros Rodríguez, al talleret del moll de Xàbia. Les mesures del buc són: eslora 5,40 m, mànega 1,80 m i puntal 0,60 m.

Va ser construït per comanda de Santiago Marqués Aznar, Francisco Puig Tadeo i Segundo Insertis Garrido, tres amics veïns de València aficionats a la pesca amb canya. El nom del llaüt correspon a la primera síl·laba del primer cognom cada un dels tres socis.

El llaüt Marpuin pertany a una sèrie de llaüts concebuts per a esbarjo i no per a faena, dels quals només resten amb vida tres: Marpuin, Doris i Jose Manuel. Els dos primers continuen operatius fent servei d'esbarjo i el tercer hiverna en un magatzem a l'espera de restauració. Formaren part de la sèrie els següents llaüts: Xarxet, Michel, Peán, Alcion i Almirante, tots ells desapareguts amb diferents finals.

Les plantilles van ser traçades pel mestre d'aixa, el tio Amadeo, els seus fills Bartolomé i Valentin Ros i els operaris Vicent Buigues, Bartolomé Sivera i Bartolomé Miralles, tots ells família. Era una característica del disseny la forma estilitzada del buc: no massa ample en la quaderna mestra, un puntal lleugerament alt, la roda de proa llançada i absència de caperol i gorreta.

A petició d'alguns armadors, s'hi podia fer l'orla de popa amb ventall per donar més comoditat a l'hora de seure. A les hores aquell tipus de llaüt responia al model de barca familiar d'esbarjo: sortir a prendre el bany amb els xiquets a les cales, fondejar-se per calar les canyes, anar al curricà de l'oblada i veure els bous a la mar mentre s'hi berena des del fondeig.

La reparació que se li ha fet durant el mes de febrer de 2013, ha consistit en substituir la part superior del codast i les soletes de regala a banda i banda, la fusta vella ja estava oberta i solta per l'oxidació dels claus. S'ha emprat taula d'Iroko de 4 cm de gruix i perns de d'inox roscats de 6 mm en les juntes de proa amb la soleta de regala antiga. Les cares inferiors de la fusta nova han estat pintades d'imprimació de mini de plom carabassa i totes les cares de contacte apegades de sicaflex. La pintura d'esmalt s'ha donat amb els mateixos colors de sempre, blanc i gris.

Vegeu el vídeo:


Botadura de la Barca Marpuin del tio Amadeu from tvnet.es on Vimeo.