Fondeig a la Grava

En aquest relat l'autor fa una evocació del món de la pesca amb l'art del bou, a finals del segle XIX i principis del XX, a la mar de Xàbia.

L’aguait al capvespre

Des del peu de la torre de la Mesquida, el Castell de Sant Jordi, mirant cap al llevant s’aguaiten dues veles obertes per l’Escull. El sol, a punt de pondre per les muntanyes del ponent, allarga les ombres. El tardet va caient, la llum minva i el racó de la Caleta, allà baix del talús del castell, resta en penombra.
Sobre la platja de la Grava reposen trets els llaüts de sardinal i els gussis.* A la voreta de l’aigua hi ha els bots auxiliars de servei dels llaüts forasters.
A la part alta de la platja on les herbes arrelen, hi ha l’enramada de dos llaüts i per tot arreu fins el Gorg Salat carros, animals aparellats i grups de persones fent tractes.
La flota de llaüts del bou, parelles i enviades, reposa fondejada davant la platja de la Grava proa al llebeig. Vist des de terra és un estol de barques i arbres. La procedència és diversa: el Cabanyal, Calp, Altea i la Vila Joiosa. Fondejats més enfora estan els pincs* i els xabecs* de cabotatge que transporten diversa mercaderia.

L’arribada al fondeig
Les dues veles avistades arriben, van apropant-se als altres llaüts fondejats i fan maniobra.
Primer arrien i carreguen la vela pollaca, després amollen l’escota de la mestra, el patró serva* l’arjau* fins a tindre el vent a fil de roda,* i ja, sense arrancada,* donen fons el ferro de quatre ungles* amb la malleta.
Mentre un mariner fila la malleta i l'amarra als bitons els altres pleguen i aferren la vela mestra amb els batafions a l’entena.
Només acaben d’amarrar hissen l’entena al lloc, amarren el car* al caperol* de proa i la pena* la fan descansar sobre la forca de popa.

Els bots a l’aigua
De seguida, safen les lligades de les serretes* que aguanten el bot sobre els escalemots* i amb l’aparell de l’estrellera* l’embraguen* i l’hissen.
El bot va pujant des de coberta, l’espenten i el passen per damunt l’orla i van arriant-lo fins a cara d’aigua. Al llaüt germà els tripulants també han repetit les mateixes maniobres i ja boguen cap al llaüt company per ajudar en la faena.
Amb els dos bots abarloats amb bossa* i codera* transborden el peix del segon bol* del dia, la captura del primer bol l’ha navegada a terra el llaüt enviat.
Des del corredor del llaüt de la parella els hòmens van passant-se el peix. Primer la bestina,* a orri sobre els pallols* a la sentina dels bots, dresprés els coves de polp, seguidament els coves de peix fort i per últim el peix blanc.
Amb els bots carregats s’embarquen els hòmens i els xicons. Armen els rems i boguen drets amb els peus entre els coves del polp.

El desembarcament a la platja
Sobre la platja s’hi veuen animals aparellats als carros enculats a la vora. Molta gent espera l'arribada dels bots de les parelles: arriers, mariners i uns pocs veïns.
Quan els bots amorren a la platja uns xiquets de barca d’altres tripulacions agarren les bosses* i les atesen.*
Els tripulants salten per proa i tots a una els trauen fins a la mitjania.
Els patrons saluden els companys de la seua enviada i s’arrimen als arriers. Ràpidament queda fet el tracte i uns i altres donen ordres als seus.
Els mariners de la parella van passant el peix als carros i el patró seguidor apunta. Transmet les quantitats del peix bo, del peix fort, de la bestina i finalment del polp.
Només acaba el transbord els arriers amb els carros fan via al camí del poble cap a les muntanyes de l’horitzó.

Què heu mort?
Amb els diners de la venda a la faixa, els patrons seuen a la grava formant rotgle per enraonar amb els altres mariners forasters. Amb els paisans mariners del bou dels pobles de Garbí, de la Vila i Altea, dels de Llevant, del Cabanyal, amb els de les enviades de cada parella, parlen del temps amb els patrons traficants, comenten incidències i fan la pregunta eterna: «Què heu mort?».

L’avarada
El xicons de la parella arriben a la platja amb quatre cànters plens de l’aigua fresca del pou. Els patrons i els mariners avaren els bots i s’embarquen. Ara boguen els xicons sols porfiant en regata asseguts als bancs, allargant les palades i fent roncar* els estrops* enseuats.
En no-res estan abarloats* a les barques. A bord han quedat els cuiners enllestint el sopar.
Havent hissat els bots a coberta, mentre uns l’amarren a les serretes altres dónen una sirga* d’una barca a l’altra i les acosten abarloades cinta* amb cinta.
Al llaüt de l’enviada els seus hòmens desarmen el botaló* i s’amarren per popa. Els dos tripulants salten per sopar tots plegats, cada barcada aporta el seu àpat: el caldero del bollit, la coixinera de galetes i la catalana del vi.

Les mans a les culleres
La cullera en mà i la galeta en l’altra. El rotgle de mariners burxa* el caldero lentament. La catalana del vi no para de rodar i el nivell va abaixant imperceptible en cada alçada.
Els trossos de cavalla, ratjada, gatet, joriola* i les galeres van minvant junt amb el suquet.
Els trossets de galeta arremullada en el caldet encara calent reconforten els hòmens.
El menjar calent servit en els llaüts de parella no s'assembla a qualsevol altre. El peix i la bestina que s’hi fa servir és el més humil de la mar però posseïx les qualitats de l’excel·lència.

El descans
Quan acaben el sopar cada home es guarda la seua cullera, van retirant els calderos, les coixineres de galeta i les catalanes del vi.  
El farolet d’oli no és suficient per aclarir la foscor més enllà de dues braces i els hòmens quan ixen del rodal de la llumeta esdevenen ombres. Quan ja està reunida cada tripulació a la seua barca amollen la sirga per retornar a llurs fondejos.
El llaüt de l’enviada queda amarrat per popa del llaüt manador i les tripulacions al complet abaixen als ranxos per dormir.
El llebetjol va minvant amb la foscor i la mar queda pràcticament en calma blanca.

* Nota de l'autor: Incloc un glossari bàsic i per ordre d'aparició de paraules peculiars del nostre món mariner per tal de facilitar la lectura.

GLOSSARI


gussi
Llagut menut de pesca i d'esbargiment.
pinc
Embarcació de vela, semblant al xabec però de línies menys fines.
xabec
Nau de vela llatina, amb tres arbres, usada a la Mediterrània per al tràfic de cabotatge.
servar
Acte de manejar el timó
arjau
Manuella per a fer girar el timó.
vent a fil de roda
En la direcció justament contrària a la proa.
arrancada
Força o inèrcia que du l'embarcació.
ferro de quatre ungles
Una àncora menuda amb quatre braços
car
És una de les dues peces llargues de fusta que componen l'entena, la verga de la vela llatina.
pena
És l'altra peça de l'entena. El car va davant i la pena darrere.
caperol
La part de la roda de proa que s'enlaira, amb la gorreta o cap de moro.
malleta
La corda grossa que s'usa per a amarrar el bou.
bitons
Tascons de fusta col·locats a l'orla de la barca que s'usen per a amarrar-la.
safar
Amollar o despassar d'un lloc.
serretes
Peces llargues de fusta que van adosades horitzontalment als escalemots de la barca.
escalemots
Peces formades per la prolongació del costellam de la barca que sobreïxen per coberta.
estrellera
Burda o corda amb politges que aguanta l'arbre en popa.
embragar
Amarrar una cosa per hissar-la.
bossa
És el cap que va amarrat a la proa dels bots per estirar-los, atesar-los.
atesar
El verb atesar s'empra molt en llenguatge mariner: atesar, tensar, estirar, temprar i amarrar.
codera
És el cap amarrat a la popa dels bots, per aguantar-los cap enrere.
bol
Acció de pescar que comprén tres parts: calar, córrer bou i xorrar
bestina
Peix gros a base d'esquàlids i altrse que no són d'escata. També conegut com peix de cuiro.
pallols
Fustes que van de banda a banda, a la part de la sentina i que tapen les quadernes, on s'aboca el peix.
roncar
El so que fan els rems sobre els estrops en bogar.
estrops
La lligada que porten els rems.
abarloats
Amarrats (dos llaüts, per exemple) en paral·lel o costat per costat.
sirga
Cap que es llança per a estirar o enganxar una barca o alguna altra cosa.
cinta
Peça o bordó que va per fora de la barca a l'altura de la coberta.
botaló
Pal de proa per a armar el floc i la pollaca.
burxar
En sentit propi és passar l'agulla per a remenar la xàrcia. 
joriola
Forma local de dir el peix juliola.

El peix, el marisc i la sobirania alimentària

Quan anem a la compra setmanal solem anar a una gran superfície comercial. De tots els productes a l'abast criden l'atenció el mostrador del peix fresc i l'arcó del peix i marisc congelat.

Les espècies estrela
Mirem les espècies estrela del mostrador del fresc i ressalta sobretot el lluç, seguit de l'orada i el llobarro. Són uns lluços de dues espècies diferents quant a grandària i procedència.
Els que més criden l'atenció per la seua talla són uns lluços immensos de fins 70 centímetres procedents de Namíbia, allà pel sud d'Àfrica, que se'ls nota la boca esgarrada pels hams del palangre. Han estat pescats per vaixells pesquers industrials: uns són europeus i altres operen sota banderes de conveniència, però tots ells són de propietat europea i estan acollits a acords pesquers comunitaris amb estats extracomunitaris. Els altres lluços són d'una mida més modesta, al voltant de 25 centímetres. Són aquells que se'n diuen de ració i provenen dels Estats Units d'Amèrica. No presenten la boca ferida però sí que se'ls nota la flaccidesa del cos deguda al tipus de pesca. Aquestos lluços de pam han estat pescats a l'arrossegament per vaixells pesquers industrials nordamericans d'alta tecnologia i poca tripulació.
L'orada i el llobarro exposats al mostrador són de cultiu. Perquè ens entenguem: peixos de gàbia. Són peixos criats en estanys controlats i engreixats a la mar en gàbies distribuïdes en polígons prop de la costa mediterrània. L'orada i el llobarro de cultiu són alimentats amb pinsos específics molt controlats que estan compostos de proteïna, greix, cendra, vitamina, mineral, medecina i antidepressiu.

Les altres espècies
Al mostrador se'ns exposen altres espècies com perca del Nil, llenguado, polp, sèpia, calamar i gamba blanca.
La perca és importada des de Tanzània, el llenguado i el polp des de Mauritània, la sèpia i el calamar des d'Índia i la gamba blanca des d'Argentina.

Recomanacions oficials
Se'ns diu que consumint aquestos productes ens fem un doble favor: adquirim proteïna alimentària a baix preu i ajudem els països d'origen a exportar els seus productes.

L'altra veritat
És veritat que estem adquirint proteïna marina a baix preu. És veritat que estem ajudant els països, millor dit, els governs d'eixos països i les grans empreses multinacionals a despatxar els seus productes. També és veritat que, començant pels treballadors, la ma d'obra en origen és abundant i està molt mal pagada. L'explotació dels mariners a bord dels vaixells industrials és patent i aquestos manquen de les mínimes cobertures, com assegurances socials que els emparen en cas d'accident o malaltia.
Els propietaris dels vaixells i les empreses d'exportació són companyies multinacionals (algunes de l'estat espanyol) que paguen als governs de torn per explotar els caladors. La pesca industrial que exerceixen els vaixells malbarata els recursos naturals i desplaça els pescadors artesanals nadius amb les seues barques menudes pròpies de l'economia familiar i el mercat local.

La sobirania alimentària
Pot semblar una cosa erradicada pels temps moderns en què vivim, però analitzem el perquè de la frase. La sobirania alimentària és un dret humà bàsic com el dret a l'alimentació. És el dret de les comunitats humanes d'aconseguir aliments per mitjans propis. Un dret que garanteix la sostenibilitat de les economies locals de cada país.
Pot semblar que beneficiem els països en vies de desenvolupament amb les importacions d'aliments per un costat i per l'altre oferint subvencions i ajuda externa des de la Comunitat Europea, Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç, però en bona veritat el que s'està aconseguint és crear un cercle viciós sense fi.
Privar els pescadors locals dels caladors i bancs de pesca on treballarien artesanalment, els deixa sense la matèria primera d'alimentació i de comerç local, de la qual s'haurien de beneficiar les cadenes de distribució i consum del poble.

Conseqüències socials i mediambientals
L'activitat dels vaixells industrials afecta els pescadors locals de diverses maneres: minva les poblacions de peix i marisc per la potència dels seus arts de pesca, malbarata els estocs en capturar i matar de manera involuntària els alevins, canvia l'estructura de l'ecosistema en suprimir els reproductors de talla gran i els depredadors naturals, arrasa els refugis naturals rocosos i de corall dels fons litorals empobrint la diversitat biològica.

La despesa energètica dels aliments importats
La producció pesquera, agrícola i ramadera a petita escala quasi no consumeix energia, aigua o adobs quimics, perquè la feina es fa de manera manual i el transport fins els mercats locals i els consumidors és mínim.
Les explotacions industrials de peix i marisc fresc o congelat, les explotacions agrícoles monovarietals transgèniques i ramaderes intensives consumeixen quantitats immenses d'aigua, energia elèctrica, carburant, adobs químics i additius alimentaris. Són explotacions molt mecanitzades que empleen poca ma d'obra. El destí d'aquestos aliments produïts de manera industrial és l'exportació a països desenvolupats. Normalment el transport refrigerat se sol fer de manera ràpida mitjançant l'avió, o bé transport congelat en contenidors a bord de vaixells mercants.
La quantitat de despesa energètica i emissió de gasos d'efecte hivernacle pot resultar sorprenent pel seu alt nivell.

Els guanys
Els guanys que produeixen les grans explotacions, tant de pesca, agrícoles o ramaderes se'ls queden uns pocs propietaris terratinents, les companyies multinacionals de pesca, les grans corporacions de transport i els governants de torn d'aquestos països del Tercer Món.
Els ciutadans no participen d'aquestos guanys i no reben més que un salari magre per moltes hores de feina.

El manteniment del nostre món rural i pesquer
A casa nostra la producció d'aliments locals beneficia el teixit social del poble i la comarca. La compravenda dels productes és quasi directa des del productor fins al consumidor. El canal de distribució és molt curt i per això no hi ha despesa energètica que puga encarir els productes. Fer ús dels recursos naturals de manera conscient i ecològica garanteix la sostenibilitat ambiental. Aprofitar un recurs natural a la manera tradicional garanteix la seua explotació sostenible, no tota activitat humana és agressiva per al medi ambient. L'explotació dels recursos naturals de manera tradicional i sostenible, té també els seus beneficis: es mantenen vius els oficis manuals, que són una font econòmica que dinamitza la cadena de distribució, enriqueixen el teixit social local i comarcal, mantenen el paisatge d'escala humana, mantenen el medi ambient viu i estable perquè els ciutadans se'n puguen servir.

Tradicions: la pesca del peix blau

La pesca és una activitat humana que es beneficia d'un recurs viu. Aquest recurs cal extraure'l de la mar amb una inventiva que ha anat evolucionant amb el temps i optimitzant el resultat per aplegar al que és, en aquest moment, la pesca extractiva plenament desenvolupada.

El teixit social d'un poble costaner està compost per un sector primari que inclou els mariners, els pescadors. Aquest sector necessita d'uns oficis associats que generen ocupació i riquesa: calafats, mecànics, velers, filaners, xarciers, arriers, boters, botiguers...

En el món de la pesca, la del peix blau, en concret, és la més socialitzada, és a dir, l'activitat extractiva marítima que ocupa més mà d'obra.

En els temps del rem i la vela les tripulacions havien de ser nombroses, car tots els treballs es feien a mà i una bona colla ben dirigida podia amb tot el que es proposara.

L'almadrava

Al llarg de la història hi han hagut pesqueres molt rendibles. Potser la que més a prop tenim siga la de l'almadrava.

Mamprendre el calat d'una almadrava era una empresa seriosa i arriscada. Les concessions governamentals eren atorgades a famílies nobles i amb molts recursos. Durant segles i segles la població de tonyina era tan gran que les almadraves capturaven una quantitat increïble, l'explotació d'aquest art era molt rendible i gratificant per a totes les persones implicades: filaners, xarciers, saliners, mariners, boters, calafats, traginers... Al voltant de la tonyina, el porc de la mar, es creava una indústria que donava treball i sostenia moltíssimes famílies.

El sardinal

Paral·lelament a l'activitat de les almadraves mediterrànies, s'exercia la pesca amb l'art del sardinal, una xàrcia de deriva de malla fina que esmallava la sardina i l'aladroc en passar. Era d'activitat nocturna, que és quan les moles de peix blau fan el seu desplaçament vertical i estan més prop de la superfície menjant el plàncton.

La pesca amb el sardinal va existir fins 1920. El sardinal va deixar de calar-se en adoptar una nova modalitat per la pesca del peix blau bastant més rendible, en aquest cas sardina, aladroc, sorell i cavalla: l'encerclament.

La tarrafa o mamparra

A primeries de segle, cap als anys de 1910, en algun indret de la mar Atlàntica, uns mariners, possiblement d'Euskadi, van amarrar unes argolles de metall amb una corda passada (una cargadera) a una peça de sardinal, van calar l'invent al voltant d'una mola de peix, van atesar de la corda inferior passada per tancar la rallinga dels ploms i van vore que funcionava: la mola de peix havia quedat tancada al seu abast esperant per salabrejar a bord.

Aquests mariners li feren algunes modificacions, uns afinaments als punys i un reforç al matador i va quedar inventada la tarrafa.

L'invent de la tarrafa va anar estenent-se a tota la mar Cantàbrica passant ràpidament a Galícia, Portugal, Andalusia i el Magrib. Aquest primer art d'encerclament, la tarrafa, va prendre el nom de mamparra quan va començar a adoptar-se a la Mediterrània amb l'ajuda de fanals.

Una versió xabienca de la mamparra: la cavallera

La mamparra va aplegar a Xàbia a bord dels llaüts d'unes famílies xabienques que s'havien desplaçat a Melilla i Almeria per buscar el pa i una vida més digna. La tarrafa fou l'origen de la resta d'arts d'encerclament usats amb posterioritat: la cavallera, l'agullera, la llissera, la llampuguera, la traïnya i la peça de la tonyina.

La cavallera era el nom que rebia la mamparra a Xàbia fins que va esdevenir en l'art de traïnya, cap a la dècada dels 1960. La traïnya és de més bon treballar que la mamparra i actualment s'empra durant tot l'any pel peix blau i el peix d'escata quan està amolat. La resta d'arts només s'usen en temporada.

Altres arts
La llissera es cala amb mar blanca i rebolicada després de temporal a les moles d'oblada, salpa, llissa i palometa. La llampuguera s'utilitza bastant a les Illes Balears junt amb el capçer, que és simplement un dispositiu d'atracció de peixos. L'agullera s'utilitzava als pobles de la Marina de costa penya-segada, actualment només a Xàbia i en temporada de la tardor quan entren les moles d'agulla.

La peça de la tonyina s'exercia també amb el tonaire, un art de deriva de malla clara. Actualment es fa servir la “peça de tonyina” que data dels anys de 1970 i va aplegar a Xàbia en 1990 amb els mariners caleros, pescadors catalans de la cala de l'Ametlla. Aquest art és la màxima expressió d'una traïnya crescuda i reforçada.

Els tels que la componen són filats de niló gros tenyit. L'armat dels tels es fa d'una manera especial cuidant que siga reforçat als baixos i al matador. Per a la "cargadera" s'utilitza un cable d'acer que passa per argolles d'acer trempat amarrades a la cadena galvanitzada de la rallinga del plom. Finalment la mesura de la circumferència de l'art aplega als 2.000 metres.

Les tripulacions de les tonyineres solen estar formades per 14 persones a bord d'unes barques més grans amb capacitat a coberta per estibar l'art, els bots auxiliars, les maquinilles de la cargadera, les potents grues de servei i un pont molt alt per albirar de lluny les moles de tonyina i els ocells que les indiquen.

El meu avi Amadeo Ros i Rodríguez (1899-1978)

Amadeo Ros i Rodríguez va nàixer a Xàbia el dia 6 de març de 1899. Era el quart fill del matrimoni de Bartolomé Ros i Gavilà, “Bertomeu el Blanco” i Maria Teresa Rodríguez i Sapena, “Teresa la Narreta”. Tenia cinc germans:  Bartolomé, Valentí, Teresa, Amparo i Mariana.
A l’edat de sis anys mor el pare d’una pulmonia i la família assumix la pèrdua amb resignació i esforç.

Retrat fet el 1920 a la ciutat de Johnstown, Pennsylvania, Estats Units d'America

Aconsellada pels oncles, sa mare Teresa acorda que Amadeo i son germà Bertomeu s’embarquen amb el tio Casto (1), baix la seua tutela al vaixell de vapor anomenat  París, ocupant les places de marmitó (2).
Durant cinc anys els joves Amadeo i Bertomeu van estar enrolats a bord del París formant part de la tripulació que era tota originària de la nostra comarca amb forts lligams familiars.
Van aprendre l’ofici de mar (3) i van ocupar posteriorment places de mariner desenvolupant les feines de coberta i màquina: timoners, maniobra dels pals auxiliars, maniobra de cabulleria, sobretot amb cables d’acer, engreixadors de la màquina de vapor i palejadors de la caldera.
El París feia el tràfic de cabotatge per la Mediterrània de la taronja principalment (4), i també viatges a Galícia, retornant amb troncs i fusta de pi tallada en tauletes per envasar pansa.
A l’edat de catorze anys desembarca del Paris i demana embarcament en la companyia anglesa MacAndrews, propietària de vapors en el tràfic del nord d’Europa.
Embarca en el vapor Pizarro amb el seu cosí Eugenio Sivera (5). En un dels viatges a Londres van tindre avaria i hagueren de passar sis mesos amarrats en un moll del riu Tàmesi reparant la màquina de vapor i fou quan va començar la Guerra Europea en 1914 (6).

Fotografia feta el 1914 amb Amadeo Ros Rodriguez, Bartolomé Ros Rodriguez, Bautista Mata, Casto Sendra i un altre mariner no identificat, els quals formaven part de la tripulació del vapor París

Una anècdota curiosa de la seua estada a Londres era el soroll dels avions alemanys sobre la ciutat, aleshores aguaitaven a veure’ls i sentien els bombardejos. Una altra era les cues que hi havia per entrar a les tavernes ja que hi havia restricció de begudes espirituoses. En una altra ocasió Amadeo va salvar un mariner d’un altre vapor de la mateixa companyia que estava abarloat al Pizarro que en passar pels portalons (7) va caure a l’aigua de la dàrsena. Es deia Julian i era natural de Gandia.

Encara en plena Guerra Europea, en un dels viatges de la ruta des del canal de la Mànega a l’estret de Gibraltar, estant navegant a l’altura del cap de Finisterre, era nit tancada i Amadeo tenia guàrdia de timó al pont del Pizarro quan van sentir un esclat. Cridaren a xafarranxo de seguida i tots van córrer a inspeccionar què havia sigut. Si era una de les calderes que havia esclatat o era el gas que produeix el carbó emmagatzemat a la bodega, el temible grisú, que combustionava espontàniament. No havent trobat res d’anormal el capità s’adonà que hi havia un submarí alemany a proa fent senyals.
Els del submarí havien disparat amb el canó una salva al vapor per ordenar-los parar, ja que volien transbordar els nàufrags d’un altre vaixell mercant que havien torpedinat.
El capità del Pizarro ordenà als seus tripulants arriar un bot per la banda a la mar i bogar fins el submarí per arreplegar els nàufrags (8).
Temps després es desenrolà del vapor Pizarro i va embarcar en un vapor holandés de la Real Companyia de Vapors d’Holanda. Com que sempre hi ha bones persones, havien fet bona amistat amb el cuiner, i sempre que feien escala a Rotterdam anaven a sa casa a sopar i fer la vetla.
En estos anys de servei a bord dels vaixells europeus, Amadeo, aprengué l’anglés marítim, un anglés bàsic i especialitzat en la parla marinera, la lingua franca de les mars del Nord necessària per desenvolupar-se als països nord-europeus, i que després li va servir en emigrar a l’Amèrica.

Amadeo Ros Rodríguez amb la seua dona Anita Ros Buigues i els seus fills Bartolomé i Valentín

Era molt estimat entre els tripulants, li agradava l’ofici de mar, dominava la maniobra i les feines a bord de qualsevol vaixell de vapor o de vela (9) i per això quan va anar a demanar la llibreta al capità holandés, aquest li la va denegar perquè no volia que se n’anara, però despres de parlar i raonar molt, ho va acceptar i li va lliurar papers i comptes (10).

En 1920, als vint anys d’edat, va decidir emigrar junt amb altra gent del poble a l’Amèrica, com que legalment era menor li va emprar la cèdula d’identitat al seu germà Bertomeu que era major que ell (vegeu el registre al final de l'escrit), així que a efectes legals a partir d’eixe moment era Bartolomé Ros i Rodríguez (11).
Per anar cap als Estats Units calia anar fins a Cherbourg, a França, d’on eixien els correus transatlàntics, i junt amb ell se’n van anar Pascual Cabo i Francisco Castell  (12) que eren tres o quatre anys majors que ell.
En aquells temps el viatge de creuar l’Atlàntic durava entre tres i quatre setmanes des de Cherbourg fins a Nova York (13), després van passar a l’estat de Pensilvània, als pobles de Pittsburg i Johnston, on hi havia mineria i fàbriques.
Era tan hàbil que entre els companys de colla, normalment valencians i de Xàbia, van comprar una navalla d’afaitar i Amadeo els afaitava a tots, era una navalla alemanya de la marca Solingen, i la va conservar molts anys.
Va estar treballant als Estats Units fins 1922 que va tornar al seu poble.

 Registre de l'arribada de Amadeo Ros (amb identificació emprada al seu germà Bertomeu) a Ellis Island el 1920, extreta del cercador www.ellisisland.org. Hi ha una errada de transcripció: "Jovere" en comptes de Jávea.

Notes

1. Casto Sendra era natural de Dénia i estava casat amb Mariana, germana del seu pare i natural de Xàbia. L’oncle Casto treballava a bord del vapor París ocupant plaça de cuiner. Anys més tard es va establir amb la família a Tarragona.
2. Marmitó és el nom que rebien els joves que s’embarcaven en vapors mercants; el  mot és d’origen atlàntic. A la nostra mar eren els xicons d’abord, de les parelles del bou, dels llaüts de viatge i dels pailebots. En aquells temps de penúria, i més faltant el pare, enviar un xiquet a navegar era assegurar-li dos menjars de calent diaris.
3. No només van aprendre l’ofici de mar sinó també a llegir, escriure i una mica de números, la tripulació del París era com una família i la convivència, respectuosa.
4. La navegació de cabotatge a la Mediterrània ocupava els mesos d’hivern amb el tràfic de taronja des dels ports i platges del nostre país cap als ports francesos del golf de Lleó: Port Vendres, Sette, Marsella i Toulon.
5. Eugenio Sivera i Ros, fill del tio Eugenio era cosí germà d’Amadeo i més avant seria també cunyat, en casar-se amb Amparo, una de les germanes d’Amadeo.
6. La que deien Guerra Europea era la Primera Guerra Mundial.
7. El portaló era l’obertura en la barana dels vaixells per embarcar o desembarcar el personal. S’hi ficaven uns taulons amarrats que servien per passar del moll a bord o d’un vaixell a altre.
8. En temps de guerra o bloqueig, quan es podien salvar les tripulacions, se solien transbordar a altres vaixells de països neutrals.
9. Recordem que la pesca i la navegació a la Mediterrània fou fins els anys vint del segle XX a vela. La vela de feina dels llaüts del sardinal i del bou era la llatina i la seua maniobra era més complicada que la de les veles quadres i de tall auxiliars que hissaven els vapors; per això els mariners provinents de la Mediterrània tenien la suficient capacitat per maniobrar qualsevol bastiment flotant.
10. Entre la gent de mar s’empra la frase “demanar comptes i papers” que equival a demanar el finiquito. El capità lliura la paga o la part corresponent i la llibreta de navegació que és el document personal on s’enregistren els embarcaments apuntant la data, el nom del vaixell i la plaça que ocupa el tripulant.
11. A efectes legals de les autoritats nacionals d’estrangeria, el Foreign Office dels Estats Units, Amadeo era Bartolomé Ros i Rodríguez.
12. El tio Pasqualet del Cabo i el tio Quico Tadeo.

13. Els emigrants que aplegaven als Estats Units desembarcaven a l’Illa d’Ellis on els feien un control legal i sanitari molt rigorós.

La barca de bou

Barca de bou és cadascun dels llaüts emprats en la pesca d’arrossegament a vela en parella. Durant dos-cents anys i un pic la pesca de bou fou realitzada per dos llaüts bessons.
En la dècada de 1920 es van començar a muntar els primers motors de combustió interna als llaüts de pesca. El període de transició de la vela al motor va durar fins la dècada de 1940. L’ús dels motors va permetre arrossegar l’art del bou per una sola barca amb l’ajuda de les portes.
Des d’aleshores, fins els nostres dies l’evolució no s’ha aturat i la innovació i perfeccionament de l’aparell de bou ha aplegat a ser d’alta tecnologia.
La pesca de bou, tant en parella a vela com a motor en l’actualitat, es practica arrossegant un art de xàrcia sobre el fons marí.
La natura i composició del fons sobre el que corre el bou ha de ser necessàriament de sorra o fang, lliure de qualsevol obstacle sòlid que puga enganxar l’aparell. La topada de l’art o les malletes amb un obstacle es denomina aguantada perquè la parella de llaüts o la barca a motor queda parada, fondejada de l’obstacle.
Els obstacles més comuns en què se solien aguantar les parelles de bou en els seus inicis foren indrets naturals del fons: timbes d’alguer o entines, esculls, lloses i pedres aïllades, roques i extensions amples sotaiguades, àncores perdudes i restes de vaixells naufragats.
Per córrer bou satisfactòriament els patrons havien de conéixer la natura del paratge per poder establir els rumbs de calada amb cada tipus de vent.
La franja litoral de terra, immediata a les platges i penya-segats, composta pels alguers, els vairassos, els rodals de platja, les àncores d’almadrava i les roques litorals conegudes des d’antic pels mariners d’arts fixes com el palangre, les nanses i els tirs, servia als patrons de bou de guia per córrer bou i evitar aguantades.
Per la seua rendibilitat, l’activitat del bou va augmentar i es construïren noves unitats, barques noves i més grans, s’hi van anar explorant fons nous en paratges més allunyats dels ports naturals de procedència.
Els fons litorals de les platges del Golf de València foren els primers a explotar-se. Seguidament i per força major dels vents en temporals sobtats que impediren tornar les barques a les platges d’origen, els patrons intentaren córrer bou allà on estaven amb les informacions dels mariners locals de cada platja o port.
Els temporals de vent de l’hivern són majoritàriament del quart quadrant: ponent, mestral i tramuntana. Al nostre país són vents de terra o paral·lels a la costa que sorprenien les parelles i les seues enviades i les obligava a navegar en demanda de refugi a les badies protegides de la Marina.
L’esforç pesquer efectuat cada hivern per les nombroses parelles anava minvant les poblacions de peix dels caladors pròxims, per això els patrons es veieren obligats a buscar platges noves.
Com la totalitat de platges litorals ja es coneixien, s’hi va anar explorant i pescant en paratges més allunyats de terra, a més profunditat, aplegant fins les 120 braces d’aigua. 
Si l’oratge era bo, les parelles s’estaven a la mar feinejant de dia i de nit, tantes jornades com permeteren els vents.
Les barques auxiliars que assistien a les parelles, les enviades, s’encarregaven de dur el peix de cada captura a terra per despatxar-lo, d’ajudar en la tracció de l’art donant remolc als llaüts principals a les hores de poc vent, d’ajudar en el copejat del peix a bord i d’abastir d’allò necessari: tels de sàrcia, aigua, llenya i galeta de mar.
La temporada de pesca del bou era a l’hivern, els vents declarats eren més forts i la temperatura ambiental conservava el peix de la captura fins el seu desembarcament.