El meu iaio Amadeo Ros. Segona part

[Aquest article es va publicar l'any 2011 en la revista de les Festes de la Mare de Deu del Loreto de Duanes de la Mar]

En 1922 va tornar a Xàbia des dels Estats Units. Havia acabat la Gran Guerra europea i la conseqüència d'aquell període de conflictes marítims amb bloquejos, enfrontaments i naufragis va ser una demanda important de vaixells mercants per abastir una Europa renaixent. Totes les drassanes de la costa van rebre contractes per construir pailebots i balandres pel tràfic de cabotatge i oceànic. Amb la demanda de mà d'obra a les platges de València, el Cabanyal i Natzaret apleguen molts hòmens per treballar a les drassanes ja existents i d'altres plantades sobre les platges. Amadeo va estar una temporada treballant d'operari a una drassana de la platja del Cabanyal i enviant diners a casa. Va formar part de la colla de calafats que, entre d'altres, va bastir el pailebot Elisa La Roda Ferrer, propietat d'una naviliera de València.

El tio Amadeo al timó del Joven Vicente. Anys trenta del segle XX

Per la seua iniciativa i amb l'experiència adquirida en anys d'embarcament, navegacions, en tocar ports europeus i americans, i treballar en drassanes, Amadeo i el seu cosí Vicent (Vicente Buigues Pérez), comencen l'ofici de l'aixa amb l'ajuda inestimable de l'oncle Valentí (Valentín Ros Gavilà).

Van començar a traçar i construir, per encàrrec, embarcacions menors a la platja, tot compartint les feines de la fusta amb la pesca nocturna, «a la llum», del peix blau amb fanals.

Amadeo va emprar diners a la família i amb el cosí i l'oncle fent-li costat van armar una pesquera. La pesquera de llum a l'encerclament és un art de «tarrafa», també anomenat «mamparra» i «cavallera». A més de l'art, la pesquera necessita equipar-se de dos llaüts: el dels fanals i el de l'art.

A primeries dels anys vint del segle passat encara no havien arribat els motors d'explosió, i la pesca es desenvolupava a rem i vela llatina.

Els noms de les barques de casa eren Unión, el llaüt dels fanals, i Amadeo, el llaüt de l'art. Posteriorment van construir un llaüt més gran ja amb motor anomenat Joven Vicente i l'equip de la pesquera el formaven les tres barques i nou o deu hòmens. Amadeo sempre anava patronejant el Joven Vicente i tenia cura del seu motor. Per la seua experiència de navegació en vaixells mercants de vapor i molt d'interés en comprendre el funcionament de les màquines, entenia tots els motors instal·lats als llaüts de Xàbia, i els seus propietaris en tindre algun problema recorrien a Amadeo per a que el solucionara. Cada dia al tardet s'hi reunien les tripulacions d'hòmens provinents «del poble» i «de baix la mar». Els patrons miraven el temps i si l'albiraven bo eixien a la mar, sempre havia de ser en calma. Si bufava algun «vent de fora» o si havia lluna prop del ple no eixien, per a la pesquera a la llum calia calma i fosca. El Joven Vicente remolcava els altres dos llaüts en les navegacions d'anada i tornada al calador, no prenia part en la maniobra de fer els bols de calar o xorrar. Encenien els fanals en enfosquir, al cap de poc temps, si detectaven peix suficient baix la llum es manava calar i feien un bol de «prima». El peix el copejaven «a orri» a la coberta del Joven Vicente i si n'hi havia molt navegaven a terra per descarregar-lo al mollet de Xàbia o a Dénia.

El llaüt de l'art Amadeo. Tripulants llevant peix esmallat

Els altres dos llaüts s'hi mantenien al calador fent llum en espera d'una altra mola de peix. Si per ventura aconseguien amolar el peix baix dels fanals, els tripulants del llaüt de l'art li feien bol novament. En qualsevol cas, si havien aconseguit matar-lo com si no, a l'alba se'n tornaven bogant cap al mollet de Xàbia.

En 1923 Amadeo es va casar amb Ana Maria Ros Buigues, cosina seua i filla de l'oncle Valentín Ros Gavilà i Maria Buigues, dels Marguí de Moraira. En 1924 va nàixer el primer fill del matrimoni, Bartolomé. En 1931 va nàixer el segon fill, Valentín.

La casa on vivien era davant la platja, a la vora del Gorg Salat i del pont de Triana. Als pocs dies de nàixer Valentí, el matrimoni decideix parlar amb la junta de l'Asil Hermanos Cholbi per llogar la finca del Sequer, dalt mateix de la Caleta. La finca, a més d'un sequer amplíssim estava dotada d'un riurau i una casa bastant gran. La família es va traslladar a viure a la casa del sequer, que a partir d'aleshores se li diria el sequer del tio Amadeo i la tia Anita. Amb el lloguer de la finca van aconseguir un bon espai pel treball i el riurau va esdevenir taller d'aixa i calafateig.

Els hòmens de la família alternaven els dos oficis, calafats i mariners. La pesca a la llum s'havia de fer amb calma de mar i vent, per això a l'hivern amb els temporals de mestral i de llevant, podien treballar quasi tots els dies al riurau amb reparacions

i noves construccions de barques.

Els fills i nebots d'Amadeo i Anita van aprendre tots l'ofici d'aixa i calafateig, per això la família Ros a Xàbia, va ser sinònim de construcció naval a petita escala.

En varen ser el mestres autodidactes al front del taller Valentín Ros Gavilà, Amadeo Ros Rodríguez i Vicente Buigues Pérez.

Els fills, Bartolomé i Valentín, els nebots, Bartolomé, Amadeo i Eugenio Sivera Ros; José i Bartolomé Miralles Ros i Bartolomé Ros Pérez, tots van aprendre l'ofici des de xicons al taller del riurau.

El tio Amadeo i Vicente Buigues Pérez. Anys trenta del segle XX

En esclatar la Guerra d'Espanya i per ordre del govern, van ser requerits a incorporar-se tots els hòmens de la reserva de la Matrícula de Mar, mariners, patrons, motoristes i calafats. Amadeo en fou mobilitzat a l'Arsenal de Cartagena. Al cap d'uns mesos, quan la situació ja es presentava irreversible, Amadeo amb altres companys mariners de la comarca, van decidir abandonar el servei: desertar i tornar al poble. Ho van fer d'amagat pel temor de ser arrestats per les brigades del comité. El viatge a peu des de Cartagena els va costar uns quants dies fins aplegar a Xàbia.

Per donar seguretat a la família, durant els bombardejos de la Pava, es van traslladar a viure temporalment al Putxol, primerament a la caseta de Gual i després a la de Bolufer. Els hòmens, per la nit, van continuar treballant en la pesca.

Quan la guerra va acabar la família Ros va tornar a la finca del sequer.

Nota de l'autor: Podeu llegir la primera part d'aquest escrit en El meu avi Amadeo Ros i Rodríguez (1899-1978), en aquest mateix blog.

La barca de bou Pacurri

I. ANTECEDENTS HISTÒRICS

El caero
«Llaüt caero» és el nom que rebia una barca quillada construïda en les platges de les comarques valencianes del sud. En el temps de la vela, a la Marina, l’Alacantí, el Vinalopó i per extensió la costa de Múrcia, era costum dels mestres d'aixa la construcció de barques quillades per als serveis de la pesca «al bou en parella», les «enviades» que les assistien i les «barques de la cavalla» de la mar gran. Les barques dedicades al servei del comerç de cabotatge eren els «llaüts de viatge» i les «barques de mitjana».
Els «caeros» es caracteritzen per tindre la mesura màxima de la mànega al terç de popa i ser més alts de codast (de popa) que de roda (de proa).

La transició
L'any 1924 van començar a instal·lar-se els primers motors de combustió interna. Els Kermat, Laval i Bolinder, s'anaven imposant a la flota dels llaüts de pesca. Els primers 10 anys (1924-1934) s’hi motoritzaren la meitat de les barques. Després vingué la Guerra d'Espanya que va allargar aquest procés fins mitjan anys 40 del segle passat.

Els caeros del bou
Els grans llaüts de parella, les parelles del bou, construïts abans dels motors, posseïen les línies fines a la popa (els fins de popa) i les plenes al terç de proa, de l'obra viva. Els mestres d'aixa de seguida modificaren les plantilles per adaptar els nous bucs al llast fix de la maquinària, omplint els traçats de les línies de popa.

II. BREU HISTÒRIA DEL PACURRI

El caero Jóven Juanito
En 1932 fou construït el Jóven Juanito sobre la platja d'Alacant pel mestre Jaime Pomares González a petició de l'armador de Calp Andrés Perles Tomás. Se li va instal·lar un motor semi diesel lent de combustió interna marca Volund de 65 cavalls de potència. L'eslora fa 15,05 m, la mànega 4,94 m, el puntal 2,27 m i té un registre brut de 37 tones. Al full d'assentament de dades de Capitania, aleshores Ajudantia de Marina, consta que s’hi van invertir 4.900 pessetes en materials i jornals i 20.500 corones daneses en el motor. Fou catalogat com a balandro de pesca-motovelero per aparellar l'arbre amb una vela cangrea.
En temps de guerra
Com moltes altres barques de pesca dels litorals peninsulars, l’Armada Espanyola va requisar el Jóven Juanito. Amb el nom genèric de bous armados, eren conegudes les barques de pesca (normalment d'arrossegament amb un tonatge mínin de 15 tones) que el govern d'aleshores va requisar per dedicar-les al servei de vigilància i inspecció. Estaven armades d'una metralladora i una dotació de militars, a més d'una tripulació mínima de pescadors, entre els quals hi havia molt sovint els propietaris, que vetlaven per la integritat de la barca.

Vida de servei
Conforme consta escrit en el full d'assentament de dades de Capitania marítima d'Altea, la barca Pacurri, ex Jóven Juanito i ex José Andrés, pertanyia a la matrícula d'Altea, amb el foli 560. El primer armador fou Andrés Perles Tomás, de Calp, que féu la comanda de construcció al mestre Jaime Pomares González, d'Alacant, en 1932. La patent de navegació mercantil, signada de puny i lletra pel president de la República Niceto Alcalá-Zamora, fou entregada al patró de Calp José Morato Femenia el dia 18 de març de 1934.
Passats els temps de guerra i patrullatge, se li va fer la primera reparació a la drassana d'Ansorena y Cia, de Málaga en 1948.
En 1951, a petició de l'armador, canvia el nom de Jóven Juanito a José Andrés.
En agost de 1955 entra a reparar motor i buc a la drassana de Vicente Belliure de Calp.
En octubre de 1957 passa la barca a ser propietat de Clara Perles Ferrer, de Calp.
En març de 1960 consta una reparació; no s'especifica quina.
En 1961 el seu patró de pesca, José Pastor Ivars, és multat amb 900 pessetes per cometre una infracció, pescar en aigües prohibides en època de veda.
En agost de 1963 entra a reparar a la drassana de Vicente Belliure de Calp.
En 1965 consta l'anulació de la infracció de pesca de 1961.
Es fa el primer canvi de motor en 1965 a la drassana de Vicente Belliure de Calp. Fan la feina els mecànics de Taller Mecánico J. Pérez y Cia d'Alacant. Se li substitueix el motor original marca Volund de 65 CV de 1932 per un altre motor Volund de 90 CV desmuntat de la barca de bou Carretero de la matrícula de Tarragona amb foli 2087.
En 1975 es produeix el segon canvi de motor a càrrec del taller Lars Conti Olsen e Hijos S. L. d'Alacant. Es canvia el motor Volund de 90 CV per un altre Volund de 112 CV de 2 cilindres, desmuntat de la barca de bou Melchora, foli 1268 de la matrícula d'Alacant.
En abril de 1982 la barca passa a ser propietat dels germans de Calp Andrés, María Teresa i María Consuelo Morató Perles.
Es fa un tercer canvi de motor en novembre de 1982. A la drassana de Calp Astilleros Belliure S. L. es desmunta el Volund 112 de 2 cilindres i se li instal·la un motor diesel ràpid de 120 CV marca Talbot Chrysler amb número de sèrie 12.528.
En novembre de 1983 passa a ser propietat de Francisco Cabrera Vidal i José Antonio Cabrera Pérez de Calp.
En abril de 1984 s'enregistra un segon canvi de nom, passa de José Andrés a anomenar-se Pacurri.
Per últim hi figura una anotació de compromís de paralització definitiva amb data 10 de juliol de 2000.  
No hi ha assentada cap dada de canvi de modalitat de pesca ni altra dedicació comercial que no siga la pesca d'arrossegament.

 

III. PROCÉS DE RECUPERACIÓ

Presa de contacte
En setembre de 2005, gràcies als pòsits de Calp i de Xàbia, l'Associació va prendre contacte amb els propietaris, la família Cabrera Pérez. Des d'un primer moment va haver-hi afinitat entre els desitjos del propietaris i els objectius de l’associació de salvaguardar barques antigues, més encara si es tractava del Pacurri, la barca més antiga dels ports de la comarca.

El procés burocràtic
La signatura davant de notari de la cessió de la barca es va fer el 2 de novembre de 2006. L'Ajuntament de Xàbia va acceptar la propietat compartida per dur endavant el projecte. El procés burocràtic per canviar l'enfonsament pel registre no comercial de llista 8a ha estat molt laboriós per les reticències de Capitania Marítima, on no es refiaven de la maniobra malgrat estar ben tipificat en la famosa llei. No hi havia precedents en pesquers antics salvats i el nostre era el primer. La barca ha quedat enregistrada a la Capitania Marítima d'Altea amb la matrícula 8a AT 5-2010.

La restauració
El projecte de restauració està traçat en una recreació, en la línia de tornar la barca a l'aspecte de primeries del segle XX, armada de vela llatina conforme les parelles del bou, però amb els avanços actuals en seguretat i navegació. El pressupost s'estima al voltant de 200.000 euros.

Com fer una gassa de mà

Amadeu Ros a bord del Pacurri fent una gassa de mà o as de guia. La Fontana, Xàbia, 22 d'abril, 2012.
Diuen que és "el més utilitzat com a gassa, ja que no necessita entolladura, i a la vegada, encara que s'haja produït una gran tensió, és bo de desfer." (www.amicsdelamar.com)

Reparació i avarada del llaüt Ampa

Durant el mes de desembre de 2011 vam fer una reparació en l'obra morta del llaüt Ampa. En 1991 se li havia reparat l'obra morta i la coberta.
Fou construït en 1972 pels germans Bertomeu i Valentí Ros, de Xàbia. La popa del llaüt era originalment de «palmito», una popa pensada per donar espai i acomodació a dos persones assegudes amb l'arjau enmig per servar.
Amb aquesta última reparació hem suprimit el palmito per podriment de la fusta de les gambotes i el folre a causa de l'aigua de pluja. També s'hi ha suprimit el motor, un Solé de 9 CV que es va avariar. Hem suplit la força mecànica per l'aparell de vela llatina i dos parells de rems.
Podeu vore en quin estat estava i una sèrie de fotos de la faena i els operaris de la reparació dirigits per Valentí Ros, a més d'altres col·laboradors ocasionals, i finalment la xicoteta festa en què es va convertir la seua avarada en el moll del port de Xàbia mitjançant la grua del Cap Prim Segon.

La Roca dels Felius

En record d'Anita Ros i Buigues, la tia Anita d'Amadeo

Per Amadeu Ros i Torres, nét d'Anita i Amadeo. Patró de barca de bou

[Aquest article es va publicar l'any 2010 en la revista de les Festes de la Mare de Deu del Loreto de Duanes de la Mar]

La meua iaia Anita era molt versadora, als néts ens contava històries, contes, acudits i, sobretot, com s'hi vivia al barri de la Duana quan ella era menudeta.

Me'n recorde de quan em contava de l'existència d'una roca que criava molt de peix. Jo encara era menut i no sabia res de mar, on era ni com s'hi podia aplegar a eixa roca. Després, amb el temps i l'estima per les coses de la mar, vaig poder entendre tot allò que ella em va transmetre com si fora una cosa de llegenda.

Tots hem sentit parlar de la Roca dels Felius,¹ allà per fora del Cap de la Nau, entre les 35 i les 62 braces d'aigua.
Salpant² de Xàbia en direcció a «la Roca» cal navegar cap a xaloc unes sis milles, això que en l'actualitat es fa en poc més de mitja hora, fins el segle passat representava per a un llaüt³ i la seua tripulació entre dues i quatre hores a força de rems i vela llatina.

Parlant-me del segle passat i l'anterior, entre 1890 i 1920, que era quan la meua iaia Anita era menuda, jo aplegava a un nivell de sorpresa molt alt.

Em parlava de son pare el tio Valentí que anava amb un llaüt a la vela i al rem amb una tripulació de tres o quatre hòmens a calar la sàrcia «les soltes»⁴ a la Roca dels Felius. Contava que tornaven carregats de tota classe de peix⁵ i bestina:⁶ lluç, moll, escorpa, llagosta, llamàntol, mussola, passadora, ratjada...

Per a ella, la Roca dels Felius, era un lloc mític només conegut a través d'allò que contaven els mariners, és clar que mai no es va embarcar en cap eixida a la pesca, aleshores la feina de les dones i les xiquetes era atendre la casa, armar i remendar sàrcia i anar als magatzems a triar i empaquetar pansa.

Per a la meua iaia Anita aquell calador devia ser com un gran contenidor de peix i marisc perdut més enlla de l'horitzó on les veles dels llaüts ja no es veien i on només sabien aplegar els patrons experimentats com son pare el tio Valentí.

La Roca dels Felius, per la seua situació a l'est del Cap de la Nau, està exposada a tots els vents de la rosa.⁷ Si el vent refresca es forma tràngol,⁸ la navegació és més dificil i la feina de calar⁹ o xorrar,¹⁰ la sàrcia s'ha d'ajornar.

També és molt important la marea,¹¹ la corrent que pot ser de garbí¹²  o de llevant.¹³ Quan els mariners aplegaven a la Roca, el patró havia de mirar la marea. Les marees o corrents, a vegades de garbí i a vegades de llevant, és a dir, en direcció nord o en direcció sud, són importants per triar el rumb de calada.

Si eren molt fortes desplaçaven la tena¹⁴ i s'engolien¹⁵ els calaments¹⁶ i els galls¹⁷ havent d'esperar a que amainaren o canviaren de direcció per poder localitzar les patnes de suro dels galls i començar la maniobra de xorrar.

Per a xorrar a mans les peces de soltes des d'una profunditat de 30 o 40 braces, comptant que eren armades de fil torçal¹⁸ de cotó sobre tresses de cánem¹⁹ i sumant el peix esmallat, calia fer una força constant superior a 50 kg. Un home s'hi posava dret al corredor²⁰ del llaüt hissant la sàrcia amb les mans, els braços i l'esquena, un segon home als rems vogant o ciant, manejant a les ordres del que xorra i un tercer halant, apartant les bagades²¹ del peix esmallat i fent sentina.²²

Aconseguida i finalitzada la maniobra, la pesquera quasi sempre era bona i la tornada es feia curta. Sobre la platja de la Grava sempre hi havia gent a l'aguait per alertar dels llaüts que tornaven a terra i ajudar a la maniobra de desesmallar el peix dels tels, desembarcar els calaments o la sàrcia i treure el llaüt a la platja.

En paraules d'Anita: «Feia goig de vorer el peix que mataven».²³

----

NOTES

¹ Roca dels Felius: nom propi d'una muntanya submarina a l'est del Cap de la Nau. No és alta, ni té muralls significatius, però aleshores albergava un ecosistema riquíssim de vida submarina, coralls de diverses espècies i gorgònies (candelers, crespellars i oliveres) que donaven cau i amagatall al peix i marisc propi de roca. Així mateix s'ha perdut en la memòria dels nostres majors el perquè del seu nom.

² salpar: eixir a la mar o hissar un aparell a bord.

³ llaüt: embarcació de fusta típica dels mariners de la Mediterránia, d'entre 4 i 15 metres d'eslora, que fins 1924 només navegaven a rem i vela llatina.

⁴ soltes: peces de sàrcia de 30 braces de només un tel i de malla bastant clara. El tel va armat a les tresses del suro i del plom. S'empren per capturar peix gros deixant-les calades al fons.

⁵ peix: nom genèric que en diuen els mariners a totes les espècies de peixos d'escata.

⁶ bestina: nom genèric que reben els peixos d'esquelet cartil·laginós i de pell de cuiro o sense escata com la mussola, la passadora, el gat, la ratjada, el milà, el rap o l'emperador.

⁷ rosa dels vents: plasmació sobre el paper dels «huit vents del món». Tramontana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, llebeig, ponent i mestral. La Roca dels Felius no està arrecerada i rep el vent i la marejada des de tot l'horitzó.

⁸ tràngol: onades formades pel vent. Com la Roca esta lluny de terra, qualsevol vent fresc produeix onades.

⁹ calar: maniobra d'amollar un aparell a la mar per a que pesque.

¹⁰ xorrar: maniobra de llevar, pujar o recollir un aparell des de la mar. Començava el patró o l'home més forçut.

¹¹ marea: és el corrent o desplaçament de les masses d'aigua de la mar. Se solen desplaçar a diferents velocitats i direccions. Els mariners les anomenen de quatre maneres: «de llevant» si va cap al sud, «de garbi» si va cap al nord. «de terra» si va cap a l'est i «de fora» si va cap a l'oest.

¹² garbí: mot que els mariners valencians i catalans empren genèricament per denominar el sector de l'horitzó entre el sud i l'oest per tal de dennir la direcció del vent, la marea o el rumb amb què es navega.

¹³ llevant: el sector de l'horilzó entre el nord i l'est.

¹⁴ tena: conjunt de calaments i peces de sàrcia unides que formen un aparell de pesca.

¹⁵ engolir: quan una marea és forta, per sobre d'un nuc de velocitat i els pedrals dels calaments aguanten i no llauren, aplega a enfonsar els galls i no es poden veure des de la superfície.

¹⁶ calament: joc de boia, cap i pedral que senyalitza i aguanta un aparell de pesca al fons. Se sol armar un calament en cada extrem de la tena.

¹⁷ gall: boia feta de patnes de suro vegetal amarrades i travessades per una canya a la que se li amarrava un penó per poder veure-la de lluny.

¹⁸ torçal: fil de cotó amb les fibres retorçudes i tintades.

¹⁹ cànem: caps filats amb fibres de la planta del cànem. Les tresses de la sàrcia solta venen a ser grosses com un dit.

²⁰ corredor: és la coberta del llaüt propera a les bandes des d'on es feinegen els aparells.

²¹ bagades: el tram de la sàrcia que du el peix esmallat s'aparta a una banda apartada del muntó.

²² halar i fer sentina: maniobra d'anar recollint, la xàrcia o l'aparell de les mans del tripulant que xorra i dipositar-la ordenadament fent un muntó a la sentina del llaüt o al corredor.

²³ matar peix: expressió dels mariners de la nostra comarca per designar el verb 'pescar'. Per exemple: «Que heu mort?». «Hem mort quatre coves de moll».

La IX Trobada de Barques Tradicionals a Xàbia

Després d'un octubre de dies assolellats i calmosos, va aplegar el canvi i la fi del món. Masses d'aire fred en altura sobre masses d'aigua càlida de tardor. Les condicions perfectes per diluviar i omplir barrancades amb destinació a la mar Mediterrània.
En prevenció, avisos de perill per onsevol. Alertes disparades i actuació de serveis civils. A la península de la Marina aigua a cànters i una mica de llebeig.

Dissabte 29 d'octubre al migdia vam començar la trobada de barques, arremullats i sense ganes de dinar plegats a la llotja. Per la vesprada va parar de ploure i ens veiérem a mitjan vesprada per començar amb més forces.

Estava previst que pel matí faríem un taller de rem amb el llaüt dels bogadors per a la delegació de valents de Thiviers. No va poder ser, els francesos i els seus amfitrions de l'Associació d'Amics de Thiviers van acudir a l'hora del sopar de benvinguda.
El nostre mestre guisador Nàssio Safrà ens va governar amb tres paelles d'un suc roig sentit i gustós. Sorelles, cavalles, furons, lluços i bogues componien la proteína. La creïlla acompanyava el peix i tot plegat ben substanciós amb el sofregit d'all, tomaca, pebre-roig, nyora i oli.
Els assistents a l'àpat de benvinguda vam ser al voltant de 150 persones. El grup de música i cançó popular i mediterrània Urbàlia Rurana ens va acabar d'alegrar la nit amb els seus temes que foren ballats amb entusiasme.
A mitjan concert, durant el descans dels músics, s'hi van lliurar els premis del 4t Concurs de pintura ràpida «José Lledó» i els records de la trobada a les associacions de l'agermanament Amigos de Jávea de Thiviers en Perigord i els seus amfitrions de Xàbia, els Amics de Thiviers.
Les barques participants de la trobada van ser: llaüt de mitjana Borinquen, llaüt Xarxet, llaüt Doris, llaüt Salines i bot Àina.

Diumenge 30 va començar amb vent a ratxes de component nord i ullades de sol. A mitjan matí estaven previstos els bols de l'agullera del patró del Xatet, però arribava a la badia una mar grossa de gregal que va desaconsellar la maniobra. Els llaüts i el bot van actuar eixint a la mar i complint els desitjos de fer bordos cap a fora i cap a terra, que es van poder veure des del passeig i ser fotografiats a plaer.
Els balladors de nanos del Grup de danses Portitxol i la seua colla de dolçaines i tabals van actuar des de terra per tot el passeig sorprenent tots els que passejaven i prenien el solet.
A migdia Nàssio ens va fer arròs a banda, 11 kg d'arròs per a 80 persones, i no en va sobrar.
A la nit el sopar es va fer al Club Nàutic complint i concloent els àpats de la trobada.

Dilluns 31 de matí va ser la glòria dels navegants tradicionals de Xàbia. Un sol brillant, un alé de llevant i una mar en calma que convidava a ser mariner a tot aquell que en eixos moments observara la mar. Els llaüts Xarxet i Borinquen empraren mig matí en navegar el plat de mar de la badia. El llaüt de mitjana Borinquen va hissar tot el drap a bord: floc, mestra i mitjana. El llaüt Xarxet l'escortava amb el càmera Bernat gravant en vídeo.
A migdia de dilluns vam donar per conclosa la novena trobada tot esperant que els deus de la Mediterrània siguen més benignes en la propera edició.

Nota: Les fotografies són cortesia de la revista Xàbia al dia i de l'autora Guiomar Ramírez-Montesinos.

Córrer bou cap a Llevant

De bon matí els tripulants de la parella Sant Bernat i Sant Josep han calat bou cap a llevant,¹ el llebeget els empenta cap al nord i, si tot va bé, a migdia xorraran.

Han calat i remolquen el bou durant tres o quatre hores en direcció nord. Van  aplegant a la mar de Dénia on el fons és més ample i les 35 braces estan més lluny de terra. Les senyes² que el patró va mirant corresponen al Cap de Sant Antoni com a senya de costa i les muntanyes més properes com a senyes de terra. El Cap de Martí i la torre del Portitxol, la Llorença, Oltà, la serra de Bèrnia, la Garganta, el campanar de Xàbia, el tossal de Santa Llúcia i el Montgó són les senyes de terra que aniran corrent i canviant d’enfilació sobre el Cap de Sant Antoni.

La parella ha calat en 35 braces d’aigua per fora del Cap Prim amb el vent a l’aleta de babord. A rumb de nord, com assenyala l’agulla³ del compàs, van augmentant el fons fins les 40 braces quan tenen la senya de la torre del Cap de Sant Antoni per dins de Montgó.⁴

A l’hora d’afermar la malleta i donar vela el cuiner s’ha posat a la feina de rostir una mica de peix i ha tret la catalana del vi i queviures per pegar el mos de l’esmorzar. La coixinera de la galeta⁵ sempre present, la platera amb dos dotzenes de rafets que el xicon va apartar de la correguda de vesprada i un grapat de sardines arengades de casc. Tots plegats a popa van menjant i bevent.

El peix de l’esmorzar es torra sencer, per poder xuclar-li la tripeta i el fetget. El cuiner el presenta dins de la platera amb un llarg raig d’oli que serà recollit amb la poca molla de la galeta.

La catalana del vi fa la roda i reposa a la vora del patró.

Després d’esmorzar el segon⁶ mana la feina de repassar un bou⁷ als hòmens. El xicon i el cuiner comencen a enllestir el dinar. El segon ompli agulles de fil per cosir els forats que van fer els marrocs⁸ la vesprada anterior, els altres tres hòmens van palmejant la xàrcia i llinant els tels⁹. Els forats s’aparten a una vora en espera de ser netejats i cosits.

El xicon talla i pela el peix bestinal¹⁰ que fou apartat de la correguda de la vesprada: tres rajades, mitja dotzena de gatets i dues mussoletes. El cuiner talla la ceba i els alls del sofregit que adobarà amb nyores seques. El fogueret¹¹ escalfa el caldero amb l'oli i escampa la flaire del sofregit a través de les escotilles.¹² Els quarters¹³ de proa i del mig resten oberts sempre que no pugen ruixats des de la mar, el vent convé que passe i orege el ranxo i la bodega.

Poc abans del migdia el cuiner avisa que el guisat està llest i en voler poden dinar. El segon mana plegar el bou a l'amurada¹⁴ del llaüt, on no destorbe per les feines de xorrar¹⁵  i copejar¹⁶. Quan els aparells d'apanyar les xàrcies són guardats al panyolet¹⁷ de la bodega, a la coberta de popa ja està escudellat el guisat a la platera, el saquet de la galeta i la catalana del vi. Els hòmens van a buscar les culleres i van acudint al corro.¹⁸

--

1. Llevant: direcció per on surt el sol a l'horitzó. Vent de l'est. En la parla dels mariners anar cap a llevant és navegar genèricament cap a l'est i cap al nord, bé seguint la costa en cabotatge o estant calats corrent bou. La direcció inversa és Garbí: cap a l'oest o cap al sud.

2. Senyes: 'prendre senyes' és establir l'enfilació per una demora des de la mar, en la qual un objecte gran de la vora o un accident de la costa es veu per baix d'un altre accident de terra endins més alt com són normalment les muntanyes. Per exemple 'Santa Llúcia pel Cap'. Es tracta del pujolet de l'ermita de Santa Llúcia de Xàbia veient-se arrimat al Cap de Sant Antoni.

3. Agulla: eina amb forma de fus per amarrar nucs a les malles d'una xàrcia. També és la brúixola marítima encastada en una caixeta de fusta amb la que el patró o el timoner de les embarcacions menors veuen el rumb amb què naveguen. També se li diu el compàs.

4. La torre del Cap de Sant Antoni veient-se per dins de la silueta del Montgó, al paratge de Xàbia. Aquesta senya assenyala l'est exacte des del Cap de Sant Antoni.

5. Galeta de mar: bocins de pa dur sense molla cuits al forn dues vegades per a eliminar la humitat. Era l'únic carbohidrat que aguantava bé mesos en els viatges per mar. Podia tindre forma rodona o irregular i s'emmagatzemava en bótes de fusta. Els llaüts de parella de bou s'arranjaven de queviures adobats, aigua en bótes i llenya per guisar conforme la resta d'embarcacions de viatge. Els únics aliments frescos que els tripulants consumien era peix de la pròpia captura i allò que els llaüts enviats els podien aconseguir de terra.

6. Segon: per ordre de responsabilitats, la segona persona. En les tripulacions de llaüts, mitjanes i pailebots el patró confiava en una persona preparada, disposada i capaç. Podia ser jove o madura, però experimentada i de qualitats provades. Ajudava al patró a l'arjau, feia personalment les maniobres delicades, manava als hòmens la feina, es responsabilitzava de la barca quan el patró anava a terra a fer tractes. En vaixells més grans se li diu nostramo i contramestre.

7. Repassar un bou: les xàrcies d'arrossegament pateixen molts esgarrons deguts principalment al frec del fons o qualsevol objecte submergit que el bou toque. A més a més els marrocs també fan petits forats en mossegar els peixos esmallats als tels.

8. Llinar els tels: Anar arreplegant amb els dits la xàrcia cap a un mateix, per revisar-la.

9. Marrocs: dofins de l'espècie mular (Tursiops truncatus). Les famílies d'aquestos dofins viuen en la franja litoral de totes les mars temperades. Dur el marrocs a popa és bon auguri ja que aquestos mamífers en submergir-se espanten el peix i l'empenten cap a dins de la xàrcia del bou. A la vegada que es cobren la feina.

10. Peix bestinal: els mariners anomenen així a tots els peixos sense escata: congres, mussoles, rajades, gatets, passadores, moixes, marraixos... Solen tindre menys valor comercial que el peix d'escata, perquè s'han de pelar.

11. Foguer: era una mena de còssia de fang o metall. Era mòbil per poder-lo encarar a sotavent i fins i tot baixar-lo al ranxo o la bodega sense perill d'incendi. En temps de pluja o vent els cuiners guisaven a l'interior dels llaüts i el fum eixia com podia.

12. Escotilles: cada obertura de la coberta que permetia l'accés a l'interior. Als llaüts del bou, des de proa fins a popa: la del ranxo, la del mig, la de la cala i el senó de popa.

13. Quarters: les tapes de fusta mòbils que cobreixen les escotilles.

14. Amurada: tota la zona corbada de proa de les dues bandes. Està composta per la coberta, l'orla, els escalemots, les bites i les maneguetes. Com que només feinegen els aparells del davant, l'orsapopa, i l'escota del floc no s'usa per calar o xorrar.

15. Xorrar: maniobra de recollir els ormejos des de la mar. La malleta i el bou es feinegen per popa i a l'hora de copejar el cornial del bou s'aferma al bitó.

16. Copejar: buidar la corona del peix mitjançant salabres i coves. Després de xorrar la malleta i la major part del bou, el peix de la captura queda amuntegat a la corona. Si hi ha molta quantitat no és possible hissar la corona a bord tot d'una. Aleshores la corona, que sura degut al peix amb la bufeta unflada, s'amarra de popa al bitó i de proa amb un estrop a la serreta o a l'aparellet del pal. La corona té tot a la llarga una llinyola passada de cadeneta per poder-la obrir i buidar.

17. Panyol: armaris o lleixes de fusta armats sobre les quadernes dels llaüts per guardar estris, ferraments i peces de recanvi.

18. Corro: disposició dels tripulants tot al voltant de la platera o el caldero armats de llurs culleres.