diumenge, 10 d’octubre del 2010

La barca de bou

Barca de bou és cadascun dels llaüts emprats en la pesca d’arrossegament a vela en parella. Durant dos-cents anys i un pic la pesca de bou fou realitzada per dos llaüts bessons.
En la dècada de 1920 es van començar a muntar els primers motors de combustió interna als llaüts de pesca. El període de transició de la vela al motor va durar fins la dècada de 1940. L’ús dels motors va permetre arrossegar l’art del bou per una sola barca amb l’ajuda de les portes.
Des d’aleshores, fins els nostres dies l’evolució no s’ha aturat i la innovació i perfeccionament de l’aparell de bou ha aplegat a ser d’alta tecnologia.
La pesca de bou, tant en parella a vela com a motor en l’actualitat, es practica arrossegant un art de xàrcia sobre el fons marí.
La natura i composició del fons sobre el que corre el bou ha de ser necessàriament de sorra o fang, lliure de qualsevol obstacle sòlid que puga enganxar l’aparell. La topada de l’art o les malletes amb un obstacle es denomina aguantada perquè la parella de llaüts o la barca a motor queda parada, fondejada de l’obstacle.
Els obstacles més comuns en què se solien aguantar les parelles de bou en els seus inicis foren indrets naturals del fons: timbes d’alguer o entines, esculls, lloses i pedres aïllades, roques i extensions amples sotaiguades, àncores perdudes i restes de vaixells naufragats.
Per córrer bou satisfactòriament els patrons havien de conéixer la natura del paratge per poder establir els rumbs de calada amb cada tipus de vent.
La franja litoral de terra, immediata a les platges i penya-segats, composta pels alguers, els vairassos, els rodals de platja, les àncores d’almadrava i les roques litorals conegudes des d’antic pels mariners d’arts fixes com el palangre, les nanses i els tirs, servia als patrons de bou de guia per córrer bou i evitar aguantades.
Per la seua rendibilitat, l’activitat del bou va augmentar i es construïren noves unitats, barques noves i més grans, s’hi van anar explorant fons nous en paratges més allunyats dels ports naturals de procedència.
Els fons litorals de les platges del Golf de València foren els primers a explotar-se. Seguidament i per força major dels vents en temporals sobtats que impediren tornar les barques a les platges d’origen, els patrons intentaren córrer bou allà on estaven amb les informacions dels mariners locals de cada platja o port.
Els temporals de vent de l’hivern són majoritàriament del quart quadrant: ponent, mestral i tramuntana. Al nostre país són vents de terra o paral·lels a la costa que sorprenien les parelles i les seues enviades i les obligava a navegar en demanda de refugi a les badies protegides de la Marina.
L’esforç pesquer efectuat cada hivern per les nombroses parelles anava minvant les poblacions de peix dels caladors pròxims, per això els patrons es veieren obligats a buscar platges noves.
Com la totalitat de platges litorals ja es coneixien, s’hi va anar explorant i pescant en paratges més allunyats de terra, a més profunditat, aplegant fins les 120 braces d’aigua. 
Si l’oratge era bo, les parelles s’estaven a la mar feinejant de dia i de nit, tantes jornades com permeteren els vents.
Les barques auxiliars que assistien a les parelles, les enviades, s’encarregaven de dur el peix de cada captura a terra per despatxar-lo, d’ajudar en la tracció de l’art donant remolc als llaüts principals a les hores de poc vent, d’ajudar en el copejat del peix a bord i d’abastir d’allò necessari: tels de sàrcia, aigua, llenya i galeta de mar.
La temporada de pesca del bou era a l’hivern, els vents declarats eren més forts i la temperatura ambiental conservava el peix de la captura fins el seu desembarcament.