diumenge, 27 de novembre del 2011

La IX Trobada de Barques Tradicionals a Xàbia

Després d'un octubre de dies assolellats i calmosos, va aplegar el canvi i la fi del món. Masses d'aire fred en altura sobre masses d'aigua càlida de tardor. Les condicions perfectes per diluviar i omplir barrancades amb destinació a la mar Mediterrània.
En prevenció, avisos de perill per onsevol. Alertes disparades i actuació de serveis civils. A la península de la Marina aigua a cànters i una mica de llebeig.

Dissabte 29 d'octubre al migdia vam començar la trobada de barques, arremullats i sense ganes de dinar plegats a la llotja. Per la vesprada va parar de ploure i ens veiérem a mitjan vesprada per començar amb més forces.
Estava previst que pel matí faríem un taller de rem amb el llaüt dels bogadors per a la delegació de valents de Thiviers. No va poder ser, els francesos i els seus amfitrions de l'Associació d'Amics de Thiviers van acudir a l'hora del sopar de benvinguda.
El nostre mestre guisador Nàssio Safrà ens va governar amb tres paelles d'un suc roig sentit i gustós. Sorelles, cavalles, furons, lluços i bogues componien la proteína. La creïlla acompanyava el peix i tot plegat ben substanciós amb el sofregit d'all, tomaca, pebre-roig, nyora i oli.
Els assistents a l'àpat de benvinguda vam ser al voltant de 150 persones. El grup de música i cançó popular i mediterrània Urbàlia Rurana ens va acabar d'alegrar la nit amb els seus temes que foren ballats amb entusiasme.
A mitjan concert, durant el descans dels músics, s'hi van lliurar els premis del 4t Concurs de pintura ràpida «José Lledó» i els records de la trobada a les associacions de l'agermanament Amigos de Jávea de Thiviers en Perigord i els seus amfitrions de Xàbia, els Amics de Thiviers.
Les barques participants de la trobada van ser: llaüt de mitjana Borinquen, llaüt Xarxet, llaüt Doris, llaüt Salines i bot Àina.

Diumenge 30 va començar amb vent a ratxes de component nord i ullades de sol. A mitjan matí estaven previstos els bols de l'agullera del patró del Xatet, però arribava a la badia una mar grossa de gregal que va desaconsellar la maniobra. Els llaüts i el bot van actuar eixint a la mar i complint els desitjos de fer bordos cap a fora i cap a terra, que es van poder veure des del passeig i ser fotografiats a plaer.
Els balladors de nanos del Grup de danses Portitxol i la seua colla de dolçaines i tabals van actuar des de terra per tot el passeig sorprenent tots els que passejaven i prenien el solet.
A migdia Nàssio ens va fer arròs a banda, 11 kg d'arròs per a 80 persones, i no en va sobrar.
A la nit el sopar es va fer al Club Nàutic complint i concloent els àpats de la trobada.

Dilluns 31 de matí va ser la glòria dels navegants tradicionals de Xàbia. Un sol brillant, un alé de llevant i una mar en calma que convidava a ser mariner a tot aquell que en eixos moments observara la mar. Els llaüts Xarxet i Borinquen empraren mig matí en navegar el plat de mar de la badia. El llaüt de mitjana Borinquen va hissar tot el drap a bord: floc, mestra i mitjana. El llaüt Xarxet l'escortava amb el càmera Bernat gravant en vídeo.
A migdia de dilluns vam donar per conclosa la novena trobada tot esperant que els deus de la Mediterrània siguen més benignes en la propera edició.

Nota: Les fotografies són cortesia de la revista Xàbia al dia i de l'autora Guiomar Ramírez-Montesinos.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Córrer bou cap a Llevant

De bon matí els tripulants de la parella Sant Bernat i Sant Josep han calat bou cap a llevant,1 el llebeget els empenta cap al nord i, si tot va bé, a migdia xorraran.
Han calat i remolquen el bou durant tres o quatre hores en direcció nord. Van  aplegant a la mar de Dénia on el fons és més ample i les 35 braces estan més lluny de terra. Les senyes2 que el patró va mirant corresponen al Cap de Sant Antoni com a senya de costa i les muntanyes més properes com a senyes de terra. El Cap de Martí i la torre del Portitxol, la Llorença, Oltà, la serra de Bèrnia, la Garganta, el campanar de Xàbia, el tossal de Santa Llúcia i el Montgó són les senyes de terra que aniran corrent i canviant d’enfilació sobre el Cap de Sant Antoni.
La parella ha calat en 35 braces d’aigua per fora del Cap Prim amb el vent a l’aleta de babord. A rumb de nord, com assenyala l’agulla3 del compàs, van augmentant el fons fins les 40 braces quan tenen la senya de la torre del Cap de Sant Antoni per dins de Montgó.4
A l’hora d’afermar la malleta i donar vela el cuiner s’ha posat a la feina de rostir una mica de peix i ha tret la catalana del vi i queviures per pegar el mos de l’esmorzar. La coixinera de la galeta5 sempre present, la platera amb dos dotzenes de rafets que el xicon va apartar de la correguda de vesprada i un grapat de sardines arengades de casc. Tots plegats a popa van menjant i bevent.
El peix de l’esmorzar es torra sencer, per poder xuclar-li la tripeta i el fetget. El cuiner el presenta dins de la platera amb un llarg raig d’oli que serà recollit amb la poca molla de la galeta.
La catalana del vi fa la roda i reposa a la vora del patró.
Després d’esmorzar el segon6 mana la feina de repassar un bou7 als hòmens. El xicon i el cuiner comencen a enllestir el dinar. El segon ompli agulles de fil per cosir els forats que van fer els marrocs8 la vesprada anterior, els altres tres hòmens van palmejant la xàrcia i llinant els tels9. Els forats s’aparten a una vora en espera de ser netejats i cosits.
El xicon talla i pela el peix bestinal10 que fou apartat de la correguda de la vesprada: tres rajades, mitja dotzena de gatets i dues mussoletes. El cuiner talla la ceba i els alls del sofregit que adobarà amb nyores seques. El fogueret11 escalfa el caldero amb l'oli i escampa la flaire del sofregit a través de les escotilles.12 Els quarters13 de proa i del mig resten oberts sempre que no pugen ruixats des de la mar, el vent convé que passe i orege el ranxo i la bodega.
Poc abans del migdia el cuiner avisa que el guisat està llest i en voler poden dinar. El segon mana plegar el bou a l'amurada14 del llaüt, on no destorbe per les feines de xorrar15  i copejar16. Quan els aparells d'apanyar les xàrcies són guardats al panyolet17 de la bodega, a la coberta de popa ja està escudellat el guisat a la platera, el saquet de la galeta i la catalana del vi. Els hòmens van a buscar les culleres i van acudint al corro.18
--
1. Llevant: direcció per on surt el sol a l'horitzó. Vent de l'est. En la parla dels mariners anar cap a llevant és navegar genèricament cap a l'est i cap al nord, bé seguint la costa en cabotatge o estant calats corrent bou. La direcció inversa és Garbí: cap a l'oest o cap al sud.
2. Senyes: 'prendre senyes' és establir l'enfilació per una demora des de la mar, en la qual un objecte gran de la vora o un accident de la costa es veu per baix d'un altre accident de terra endins més alt com són normalment les muntanyes. Per exemple 'Santa Llúcia pel Cap'. Es tracta del pujolet de l'ermita de Santa Llúcia de Xàbia veient-se arrimat al Cap de Sant Antoni.
3. Agulla: eina amb forma de fus per amarrar nucs a les malles d'una xàrcia. També és la brúixola marítima encastada en una caixeta de fusta amb la que el patró o el timoner de les embarcacions menors veuen el rumb amb què naveguen. També se li diu el compàs.
4. La torre del Cap de Sant Antoni veient-se per dins de la silueta del Montgó, al paratge de Xàbia. Aquesta senya assenyala l'est exacte des del Cap de Sant Antoni.
5. Galeta de mar: bocins de pa dur sense molla cuits al forn dues vegades per a eliminar la humitat. Era l'únic carbohidrat que aguantava bé mesos en els viatges per mar. Podia tindre forma rodona o irregular i s'emmagatzemava en bótes de fusta. Els llaüts de parella de bou s'arranjaven de queviures adobats, aigua en bótes i llenya per guisar conforme la resta d'embarcacions de viatge. Els únics aliments frescos que els tripulants consumien era peix de la pròpia captura i allò que els llaüts enviats els podien aconseguir de terra.
6. Segon: per ordre de responsabilitats, la segona persona. En les tripulacions de llaüts, mitjanes i pailebots el patró confiava en una persona preparada, disposada i capaç. Podia ser jove o madura, però experimentada i de qualitats provades. Ajudava al patró a l'arjau, feia personalment les maniobres delicades, manava als hòmens la feina, es responsabilitzava de la barca quan el patró anava a terra a fer tractes. En vaixells més grans se li diu nostramo i contramestre.
7. Repassar un bou: les xàrcies d'arrossegament pateixen molts esgarrons deguts principalment al frec del fons o qualsevol objecte submergit que el bou toque. A més a més els marrocs també fan petits forats en mossegar els peixos esmallats als tels.
8. Llinar els tels: Anar arreplegant amb els dits la xàrcia cap a un mateix, per revisar-la.
9. Marrocs: dofins de l'espècie mular (Tursiops truncatus). Les famílies d'aquestos dofins viuen en la franja litoral de totes les mars temperades. Dur el marrocs a popa és bon auguri ja que aquestos mamífers en submergir-se espanten el peix i l'empenten cap a dins de la xàrcia del bou. A la vegada que es cobren la feina.
10. Peix bestinal: els mariners anomenen així a tots els peixos sense escata: congres, mussoles, rajades, gatets, passadores, moixes, marraixos... Solen tindre menys valor comercial que el peix d'escata, perquè s'han de pelar.
11. Foguer: era una mena de còssia de fang o metall. Era mòbil per poder-lo encarar a sotavent i fins i tot baixar-lo al ranxo o la bodega sense perill d'incendi. En temps de pluja o vent els cuiners guisaven a l'interior dels llaüts i el fum eixia com podia.
12. Escotilles: cada obertura de la coberta que permetia l'accés a l'interior. Als llaüts del bou, des de proa fins a popa: la del ranxo, la del mig, la de la cala i el senó de popa.
13. Quarters: les tapes de fusta mòbils que cobreixen les escotilles.
14. Amurada: tota la zona corbada de proa de les dues bandes. Està composta per la coberta, l'orla, els escalemots, les bites i les maneguetes. Com que només feinegen els aparells del davant, l'orsapopa, i l'escota del floc no s'usa per calar o xorrar.
15. Xorrar: maniobra de recollir els ormejos des de la mar. La malleta i el bou es feinegen per popa i a l'hora de copejar el cornial del bou s'aferma al bitó.
16. Copejar: buidar la corona del peix mitjançant salabres i coves. Després de xorrar la malleta i la major part del bou, el peix de la captura queda amuntegat a la corona. Si hi ha molta quantitat no és possible hissar la corona a bord tot d'una. Aleshores la corona, que sura degut al peix amb la bufeta unflada, s'amarra de popa al bitó i de proa amb un estrop a la serreta o a l'aparellet del pal. La corona té tot a la llarga una llinyola passada de cadeneta per poder-la obrir i buidar.
17. Panyol: armaris o lleixes de fusta armats sobre les quadernes dels llaüts per guardar estris, ferraments i peces de recanvi.
18. Corro: disposició dels tripulants tot al voltant de la platera o el caldero armats de llurs culleres.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Salpar a trenc d'alba


La claror s’albira pel llevant. Les parelles i les enviades van despertant del somni de la nit al fondeig de la Grava. Per les cobertes de les barques van apareixent figures. Van pujant des dels ranxos i fent les necessitats del cos a les orles dels llaüts.
Malgrat la foscor, les tripulacions més matineres ja feinegen l’aparell aprofitant el ventet terral. La resta de la flota del bou salparà en processó amb la proa al trenc d’alba.
La parella Sant Bernat i Sant Josep i la seua enviada Sant Vicent salpen els ferros. Desamarren la malleta* dels bitons d’amura i prenen dues voltes al cabiró de l’argue,* armen les barres i van virant.
Amb l’arrancada, el patró serva l’arjau arrumbant mar obert. Aplega el ferro a l’amura* i dos hòmens l’agarren per la canya i els braços,* l’estiben amb dues ungles sobre l’orla i l’aferren a la serreta, a proa del bot.
Amb el vent terral d’aleta van desamarrant batafions* de la vela mestra i halant de guindaressa.*
L’entena l'hissen al límit, el car* a l’orça-llarga i l’escota* amb una volta pel bitó de popa.
Amb una mica més de la llum del dia, el cuiner, en la penombra del ranxo, ha encés el foguer i el fum puja pel quarter de proa i s’escampa per coberta. Ja preparada la infusió d’herbes la reparteix als perolets, el xicon els duu, primer al patró i seguidament als hòmens, que seuen recolzats amb l’esquena a l’orla de sobrevent.
Naveguen proa a xaloc per atényer les 35 braces per fora del Cap Prim i ja franquejats del Barranc de l'Ase. Amb el temps declarat de llebeig calaran el bou cap a llevant augmentant fons a rumb de nord.
Als tres quarts d'hora d’haver salpat apleguen al calador.
Les senyes que tenen són: pel través la Torre del Portitxol per damunt de l’Illa, i per la popa el Castell de la Fontana per la Mona del Cap Prim. De seguida el patró fa sonar el corn per avisar al patró seguidor de fer maniobra.
Al llaüt Sant Bernat els hòmens s’hi posen a la post de cadascú, amollen l’escota i l'hissen amb el senalet* per apagar drap,* el patró serva l’arjau cap a estribord i la barca agafa el rumb de calada cap al nord.
El patró es senya amb la mà dreta fent la senyal de la creu davant la cara i amb el braç esquerre ordena arriar la corona del bou.
Primer ix la corona,* li segueix el goleró,* el casseret,* la gola del plom,* la gola del suro* i per últim les bandes.* Els calons* els aguanten abossats al bitó de popa, llestos per amollar en banda quan s’afermen les dues macetes.*
Al llaüt Sant Josep repeteixen la maniobra i s’abarloen fins una distància d’una eslora, suficient per poder llençar una sirga amb la maceta de la malleta.
El segon del Sant Bernat agafa la sirga i hala,* el hòmens li aguanten la maceta perquè ell puga amarrar-la al caló del bou.
Quan està llest van amollant maceta des dels dos llaüts fins que ixen les bigorrelles.* Seguidament des del quarteret* de la cala va eixint la malleta,* l’amollen sobre volta* al bitó, a la sentina està el xicon mirant l’eixida de les voltes i acompanyant-les amb les mans. A la malleta van apareixent les marques de mesura i quan passa la que mana el patró, el segon pren tres voltes a la manegueta* afermant la cama.*
A la barca parella també han afermat i repeteixen la maniobra de donar drap. Les mestres* i les pollaques,* ben tibants, arrepleguen el llebeget del matí i espenten els llaüts cap al nord.

GLOSSARI

argue
l'argue o cabrestant és un aparell per a estirar cordes. És un cabiró circular i vertical al qual se li creuen les barres per a menar.
malleta
corda gruixuda de cànem per a remolcar el bou.
amura
orla davantera que fa volta des del caperol al través de la barca.
canya i els braços
parts d'un ferro de fondejar, que consta d'argqneu, canya, braços i ungles.
batafions
cordellets que s'usen per a aferrar la vela a l'entena.
halar de guindaressa
maniobra d'hissar l'entena estirant de la beta de la guindaressa.
car
peça de fusta llarga que form l'entena i se situa en la part de proa.
escota
la corda que estira la vela per la part de popa
senalet
cordellet que baixa des de la piula o la galeta de l'arbre, i que serveix per a hissar el puny d'escota i desventar la vela.
apagar drap
desventar la vela per a que no faça força.
les bandes, la gola del suro, la gola del plom, el casseret, el goleró i la corona
són les diverses parts de la xàrcia del bou
els calons
els punys d'on s'estira la xàrcia del bou
macetes
cordes més gruixudes que la malleta que van del caló a la bigorrella.
bigorrelles
dos pedres grosses foradades que fan de contrapés i van amarrades a la unió de la malleta i la maceta
halar
estirar d'un cap o d'una corda
quarteret
una escotilla menuda a coberta per on passa la malleta (la corda d'amarrar el bou) des de bodega cap a coberta i a l'inrevés
amollar sobre volta
fer pasar un cap que fa força amb una volta a una peça de fusta (una manegueta o un bitó) per a anar amollant-lo lentament.
manegueta
peça gruixuda de fusta afermada sobre dos escalemots. Servix per a amarrar caps.
afermar la cama
és quan ja ha eixit la malleta suficient a la mar i s'amarra a la manegueta per a remolcar el bou. Cada llaüt de la parella estira o remolca una cama del bou.
vela mestra
la vela llatina gran de l'arbre central del llaüt. Les veles d'estiu solen ser més grans que les veles d'hivern per raó de la intensitat del vent.
vela pollaca
els flocs en la barca de bou que s'hissen al botaló.
Barranc de l'Ase
Fons rocós per fora i davant del Portitxol (entre el cap Negre i el cap Prim)  i que aplega fins a les 30 braces. L'enfilació del cantell de fora (el límit o barbada de fora on ja començaria el fang) és el far de la Nau descobrint-se per la Punta Plana.

dissabte, 18 de juny del 2011

Fondeig a la Grava

En aquest relat l'autor fa una evocació del món de la pesca amb l'art del bou, a finals del segle XIX i principis del XX, a la mar de Xàbia.

L’aguait al capvespre
Des del peu de la torre de la Mesquida, el Castell de Sant Jordi, mirant cap al llevant s’aguaiten dues veles obertes per l’Escull. El sol, a punt de pondre per les muntanyes del ponent, allarga les ombres. El tardet va caient, la llum minva i el racó de la Caleta, allà baix del talús del castell, resta en penombra.
Sobre la platja de la Grava reposen trets els llaüts de sardinal i els gussis.
* A la voreta de l’aigua hi ha els bots auxiliars de servei dels llaüts forasters.
A la part alta de la platja on les herbes arrelen, hi ha l’enramada de dos llaüts i per tot arreu fins el Gorg Salat carros, animals aparellats i grups de persones fent tractes.
La flota de llaüts del bou, parelles i enviades, reposa fondejada davant la platja de la Grava proa al llebeig. Vist des de terra és un estol de barques i arbres. La procedència és diversa: el Cabanyal, Calp, Altea i la Vila Joiosa. Fondejats més enfora estan els pincs
* i els xabecs* de cabotatge que transporten diversa mercaderia.

L’arribada al fondeig
Les dues veles avistades arriben, van apropant-se als altres llaüts fondejats i fan maniobra.
Primer arrien i carreguen la vela pollaca, després amollen l’escota de la mestra, el patró serva
* l’arjau* fins a tindre el vent a fil de roda,* i ja, sense arrancada,* donen fons el ferro de quatre ungles* amb la malleta.
Mentre un mariner fila la malleta i l'amarra als bitons els altres pleguen i aferren la vela mestra amb els batafions a l’entena.
Només acaben d’amarrar hissen l’entena al lloc, amarren el car
* al caperol* de proa i la pena* la fan descansar sobre la forca de popa.

Els bots a l’aigua
De seguida, safen les lligades de les serretes
* que aguanten el bot sobre els escalemots* i amb l’aparell de l’estrellera* l’embraguen* i l’hissen.
El bot va pujant des de coberta, l’espenten i el passen per damunt l’orla i van arriant-lo fins a cara d’aigua. Al llaüt germà els tripulants també han repetit les mateixes maniobres i ja boguen cap al llaüt company per ajudar en la faena.
Amb els dos bots abarloats amb bossa
* i codera* transborden el peix del segon bol* del dia, la captura del primer bol l’ha navegada a terra el llaüt enviat.
Des del corredor del llaüt de la parella els hòmens van passant-se el peix. Primer la bestina,
* a orri sobre els pallols* a la sentina dels bots, dresprés els coves de polp, seguidament els coves de peix fort i per últim el peix blanc.
Amb els bots carregats s’embarquen els hòmens i els xicons. Armen els rems i boguen drets amb els peus entre els coves del polp.

El desembarcament a la platja
Sobre la platja s’hi veuen animals aparellats als carros enculats a la vora. Molta gent espera l'arribada dels bots de les parelles: arriers, mariners i uns pocs veïns.
Quan els bots amorren a la platja uns xiquets de barca d’altres tripulacions agarren les bosses
* i les atesen.*
Els tripulants salten per proa i tots a una els trauen fins a la mitjania.
Els patrons saluden els companys de la seua enviada i s’arrimen als arriers. Ràpidament queda fet el tracte i uns i altres donen ordres als seus.
Els mariners de la parella van passant el peix als carros i el patró seguidor apunta. Transmet les quantitats del peix bo, del peix fort, de la bestina i finalment del polp.
Només acaba el transbord els arriers amb els carros fan via al camí del poble cap a les muntanyes de l’horitzó.




Què heu mort?
Amb els diners de la venda a la faixa, els patrons seuen a la grava formant rotgle per enraonar amb els altres mariners forasters. Amb els paisans mariners del bou dels pobles de Garbí, de la Vila i Altea, dels de Llevant, del Cabanyal, amb els de les enviades de cada parella, parlen del temps amb els patrons traficants, comenten incidències i fan la pregunta eterna: «Què heu mort?».

L’avarada
El xicons de la parella arriben a la platja amb quatre cànters plens de l’aigua fresca del pou. Els patrons i els mariners avaren els bots i s’embarquen. Ara boguen els xicons sols porfiant en regata asseguts als bancs, allargant les palades i fent roncar
* els estrops* enseuats.
En no-res estan abarloats
* a les barques. A bord han quedat els cuiners enllestint el sopar.
Havent hissat els bots a coberta, mentre uns l’amarren a les serretes altres dónen una sirga
* d’una barca a l’altra i les acosten abarloades cinta* amb cinta.
Al llaüt de l’enviada els seus hòmens desarmen el botaló
* i s’amarren per popa. Els dos tripulants salten per sopar tots plegats, cada barcada aporta el seu àpat: el caldero del bollit, la coixinera de galetes i la catalana del vi.

Les mans a les culleres
La cullera en mà i la galeta en l’altra. El rotgle de mariners burxa
* el caldero lentament. La catalana del vi no para de rodar i el nivell va abaixant imperceptible en cada alçada.
Els trossos de cavalla, ratjada, gatet, joriola
* i les galeres van minvant junt amb el suquet.
Els trossets de galeta arremullada en el caldet encara calent reconforten els hòmens.
El menjar calent servit en els llaüts de parella no s'assembla a qualsevol altre. El peix i la bestina que s’hi fa servir és el més humil de la mar però posseïx les qualitats de l’excel·lència.

El descans
Quan acaben el sopar cada home es guarda la seua cullera, van retirant els calderos, les coixineres de galeta i les catalanes del vi.  
El farolet d’oli no és suficient per aclarir la foscor més enllà de dues braces i els hòmens quan ixen del rodal de la llumeta esdevenen ombres. Quan ja està reunida cada tripulació a la seua barca amollen la sirga
 per retornar a llurs fondejos.
El llaüt de l’enviada queda amarrat per popa del llaüt manador i les tripulacions al complet abaixen als ranxos per dormir.
El llebetjol va minvant amb la foscor i la mar queda pràcticament en calma blanca.

* Nota de l'autor: Incloc un glossari bàsic i per ordre d'aparició de paraules peculiars del nostre món mariner per tal de facilitar la lectura.



GLOSSARI


gussi
Llagut menut de pesca i d'esbargiment.
pinc
Embarcació de vela, semblant al xabec però de línies menys fines.
xabec
Nau de vela llatina, amb tres arbres, usada a la Mediterrània per al tràfic de cabotatge.
servar
Acte de manejar el timó
arjau
Manuella per a fer girar el timó.
vent a fil de roda
En la direcció justament contrària a la proa.
arrancada
Força o inèrcia que du l'embarcació.
ferro de quatre ungles
Una àncora menuda amb quatre braços
car
És una de les dues peces llargues de fusta que componen l'entena, la verga de la vela llatina.
pena
És l'altra peça de l'entena. El car va davant i la pena darrere.
caperol
La part de la roda de proa que s'enlaira, amb la gorreta o cap de moro.
malleta
La corda grossa que s'usa per a amarrar el bou.
bitons
Tascons de fusta col·locats a l'orla de la barca que s'usen per a amarrar-la.
safar
Amollar o despassar d'un lloc.
serretes
Peces llargues de fusta que van adosades horitzontalment als escalemots de la barca.
escalemots
Peces formades per la prolongació del costellam de la barca que sobreïxen per coberta.
estrellera
Burda o corda amb politges que aguanta l'arbre en popa.
embragar
Amarrar una cosa per hissar-la.
bossa
És el cap que va amarrat a la proa dels bots per estirar-los, atesar-los.
atesar
El verb atesar s'empra molt en llenguatge mariner: atesar, tensar, estirar, temprar i amarrar.
codera
És el cap amarrat a la popa dels bots, per aguantar-los cap enrere.
bol
Acció de pescar que comprén tres parts: calar, córrer bou i xorrar
bestina
Peix gros a base d'esquàlids i altrse que no són d'escata. També conegut com peix de cuiro.
pallols
Fustes que van de banda a banda, a la part de la sentina i que tapen les quadernes, on s'aboca el peix.
roncar
El so que fan els rems sobre els estrops en bogar.
estrops
La lligada que porten els rems.
abarloats
Amarrats (dos llaüts, per exemple) en paral·lel o costat per costat.
sirga
Cap que es llança per a estirar o enganxar una barca o alguna altra cosa.
cinta
Peça o bordó que va per fora de la barca a l'altura de la coberta.
botaló
Pal de proa per a armar el floc i la pollaca.
burxar
En sentit propi és passar l'agulla per a remenar la xàrcia. 
joriola
Forma local de dir el peix juliola.

dissabte, 5 de març del 2011

El peix, el marisc i la sobirania alimentària

Quan anem a la compra setmanal solem anar a una gran superfície comercial. De tots els productes a l'abast criden l'atenció el mostrador del peix fresc i l'arcó del peix i marisc congelat.

Les espècies estrela
Mirem les espècies estrela del mostrador del fresc i ressalta sobretot el lluç, seguit de l'orada i el llobarro. Són uns lluços de dues espècies diferents quant a grandària i procedència.
Els que més criden l'atenció per la seua talla són uns lluços immensos de fins 70 centímetres procedents de Namíbia, allà pel sud d'Àfrica, que se'ls nota la boca esgarrada pels hams del palangre. Han estat pescats per vaixells pesquers industrials: uns són europeus i altres operen sota banderes de conveniència, però tots ells són de propietat europea i estan acollits a acords pesquers comunitaris amb estats extracomunitaris. Els altres lluços són d'una mida més modesta, al voltant de 25 centímetres. Són aquells que se'n diuen de ració i provenen dels Estats Units d'Amèrica. No presenten la boca ferida però sí que se'ls nota la flaccidesa del cos deguda al tipus de pesca. Aquestos lluços de pam han estat pescats a l'arrossegament per vaixells pesquers industrials nordamericans d'alta tecnologia i poca tripulació.
L'orada i el llobarro exposats al mostrador són de cultiu. Perquè ens entenguem: peixos de gàbia. Són peixos criats en estanys controlats i engreixats a la mar en gàbies distribuïdes en polígons prop de la costa mediterrània. L'orada i el llobarro de cultiu són alimentats amb pinsos específics molt controlats que estan compostos de proteïna, greix, cendra, vitamina, mineral, medecina i antidepressiu.

Les altres espècies

Al mostrador se'ns exposen altres espècies com perca del Nil, llenguado, polp, sèpia, calamar i gamba blanca.
La perca és importada des de Tanzània, el llenguado i el polp des de Mauritània, la sèpia i el calamar des d'Índia i la gamba blanca des d'Argentina.



Recomanacions oficials
Se'ns diu que consumint aquestos productes ens fem un doble favor: adquirim proteïna alimentària a baix preu i ajudem els països d'origen a exportar els seus productes.

L'altra veritat

És veritat que estem adquirint proteïna marina a baix preu. És veritat que estem ajudant els països, millor dit, els governs d'eixos països i les grans empreses multinacionals a despatxar els seus productes. També és veritat que, començant pels treballadors, la ma d'obra en origen és abundant i està molt mal pagada. L'explotació dels mariners a bord dels vaixells industrials és patent i aquestos manquen de les mínimes cobertures, com assegurances socials que els emparen en cas d'accident o malaltia.
Els propietaris dels vaixells i les empreses d'exportació són companyies multinacionals (algunes de l'estat espanyol) que paguen als governs de torn per explotar els caladors. La pesca industrial que exerceixen els vaixells malbarata els recursos naturals i desplaça els pescadors artesanals nadius amb les seues barques menudes pròpies de l'economia familiar i el mercat local.

La sobirania alimentària

Pot semblar una cosa erradicada pels temps moderns en què vivim, però analitzem el perquè de la frase. La sobirania alimentària és un dret humà bàsic com el dret a l'alimentació. És el dret de les comunitats humanes d'aconseguir aliments per mitjans propis. Un dret que garanteix la sostenibilitat de les economies locals de cada país.
Pot semblar que beneficiem els països en vies de desenvolupament amb les importacions d'aliments per un costat i per l'altre oferint subvencions i ajuda externa des de la Comunitat Europea, Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç, però en bona veritat el que s'està aconseguint és crear un cercle viciós sense fi.
Privar els pescadors locals dels caladors i bancs de pesca on treballarien artesanalment, els deixa sense la matèria primera d'alimentació i de comerç local, de la qual s'haurien de beneficiar les cadenes de distribució i consum del poble.

Conseqüències socials i mediambientals

L'activitat dels vaixells industrials afecta els pescadors locals de diverses maneres: minva les poblacions de peix i marisc per la potència dels seus arts de pesca, malbarata els estocs en capturar i matar de manera involuntària els alevins, canvia l'estructura de l'ecosistema en suprimir els reproductors de talla gran i els depredadors naturals, arrasa els refugis naturals rocosos i de corall dels fons litorals empobrint la diversitat biològica.

La despesa energètica dels aliments importats

La producció pesquera, agrícola i ramadera a petita escala quasi no consumeix energia, aigua o adobs quimics, perquè la feina es fa de manera manual i el transport fins els mercats locals i els consumidors és mínim.
Les explotacions industrials de peix i marisc fresc o congelat, les explotacions agrícoles monovarietals transgèniques i ramaderes intensives consumeixen quantitats immenses d'aigua, energia elèctrica, carburant, adobs químics i additius alimentaris. Són explotacions molt mecanitzades que empleen poca ma d'obra. El destí d'aquestos aliments produïts de manera industrial és l'exportació a països desenvolupats. Normalment el transport refrigerat se sol fer de manera ràpida mitjançant l'avió, o bé transport congelat en contenidors a bord de vaixells mercants.
La quantitat de despesa energètica i emissió de gasos d'efecte hivernacle pot resultar sorprenent pel seu alt nivell.

Els guanys

Els guanys que produeixen les grans explotacions, tant de pesca, agrícoles o ramaderes se'ls queden uns pocs propietaris terratinents, les companyies multinacionals de pesca, les grans corporacions de transport i els governants de torn d'aquestos països del Tercer Món.
Els ciutadans no participen d'aquestos guanys i no reben més que un salari magre per moltes hores de feina.

El manteniment del nostre món rural i pesquer

A casa nostra la producció d'aliments locals beneficia el teixit social del poble i la comarca. La compravenda dels productes és quasi directa des del productor fins al consumidor. El canal de distribució és molt curt i per això no hi ha despesa energètica que puga encarir els productes. Fer ús dels recursos naturals de manera conscient i ecològica garanteix la sostenibilitat ambiental. Aprofitar un recurs natural a la manera tradicional garanteix la seua explotació sostenible, no tota activitat humana és agressiva per al medi ambient. L'explotació dels recursos naturals de manera tradicional i sostenible, té també els seus beneficis: es mantenen vius els oficis manuals, que són una font econòmica que dinamitza la cadena de distribució, enriqueixen el teixit social local i comarcal, mantenen el paisatge d'escala humana, mantenen el medi ambient viu i estable perquè els ciutadans se'n puguen servir.

dimecres, 19 de gener del 2011

Tradicions: la pesca del peix blau

La pesca és una activitat humana que es beneficia d'un recurs viu. Aquest recurs cal extraure'l de la mar amb una inventiva que ha anat evolucionant amb el temps i optimitzant el resultat per aplegar al que és, en aquest moment, la pesca extractiva plenament desenvolupada.
El teixit social d'un poble costaner està compost per un sector primari que inclou els mariners, els pescadors. Aquest sector necessita d'uns oficis associats que generen ocupació i riquesa: calafats, mecànics, velers, filaners, xarciers, arriers, boters, botiguers...
En el món de la pesca, la del peix blau, en concret, és la més socialitzada, és a dir, l'activitat extractiva marítima que ocupa més mà d'obra.
En els temps del rem i la vela les tripulacions havien de ser nombroses, car tots els treballs es feien a mà i una bona colla ben dirigida podia amb tot el que es proposara.

L'almadrava
Al llarg de la història hi han hagut pesqueres molt rendibles. Potser la que més a prop tenim siga la de l'almadrava.
Mamprendre el calat d'una almadrava era una empresa seriosa i arriscada. Les concessions governamentals eren atorgades a famílies nobles i amb molts recursos. Durant segles i segles la població de tonyina era tan gran que les almadraves capturaven una quantitat increïble, l'explotació d'aquest art era molt rendible i gratificant per a totes les persones implicades: filaners, xarciers, saliners, mariners, boters, calafats, traginers... Al voltant de la tonyina, el porc de la mar, es creava una indústria que donava treball i sostenia moltíssimes famílies.

El sardinal
Paral·lelament a l'activitat de les almadraves mediterrànies, s'exercia la pesca amb l'art del sardinal, una xàrcia de deriva de malla fina que esmallava la sardina i l'aladroc en passar. Era d'activitat nocturna, que és quan les moles de peix blau fan el seu desplaçament vertical i estan més prop de la superfície menjant el plàncton.
La pesca amb el sardinal va existir fins 1920. El sardinal va deixar de calar-se en adoptar una nova modalitat per la pesca del peix blau bastant més rendible, en aquest cas sardina, aladroc, sorell i cavalla: l'encerclament.

La tarrafa o mamparra
A primeries de segle, cap als anys de 1910, en algun indret de la mar Atlàntica, uns mariners, possiblement d'Euskadi, van amarrar unes argolles de metall amb una corda passada (una cargadera) a una peça de sardinal, van calar l'invent al voltant d'una mola de peix, van atesar de la corda inferior passada per tancar la rallinga dels ploms i van vore que funcionava: la mola de peix havia quedat tancada al seu abast esperant per salabrejar a bord.
Aquests mariners li feren algunes modificacions, uns afinaments als punys i un reforç al matador i va quedar inventada la tarrafa.
L'invent de la tarrafa va anar estenent-se a tota la mar Cantàbrica passant ràpidament a Galícia, Portugal, Andalusia i el Magrib. Aquest primer art d'encerclament, la tarrafa, va prendre el nom de mamparra quan va començar a adoptar-se a la Mediterrània amb l'ajuda de fanals.

Una versió xabienca de la mamparra: la cavallera
La mamparra va aplegar a Xàbia a bord dels llaüts d'unes famílies xabienques que s'havien desplaçat a Melilla i Almeria per buscar el pa i una vida més digna. La tarrafa fou l'origen de la resta d'arts d'encerclament usats amb posterioritat: la cavallera, l'agullera, la llissera, la llampuguera, la traïnya i la peça de la tonyina.
La cavallera era el nom que rebia la mamparra a Xàbia fins que va esdevenir en l'art de traïnya, cap a la dècada dels 1960. La traïnya és de més bon treballar que la mamparra i actualment s'empra durant tot l'any pel peix blau i el peix d'escata quan està amolat. La resta d'arts només s'usen en temporada.

Altres arts
La llissera es cala amb mar blanca i rebolicada després de temporal a les moles d'oblada, salpa, llissa i palometa. La llampuguera s'utilitza bastant a les Illes Balears junt amb el capçer, que és simplement un dispositiu d'atracció de peixos. L'agullera s'utilitzava als pobles de la Marina de costa penya-segada, actualment només a Xàbia i en temporada de la tardor quan entren les moles d'agulla.
La peça de la tonyina s'exercia també amb el tonaire, un art de deriva de malla clara. Actualment es fa servir la “peça de tonyina” que data dels anys de 1970 i va aplegar a Xàbia en 1990 amb els mariners caleros, pescadors catalans de la cala de l'Ametlla. Aquest art és la màxima expressió d'una traïnya crescuda i reforçada.
Els tels que la componen són filats de niló gros tenyit. L'armat dels tels es fa d'una manera especial cuidant que siga reforçat als baixos i al matador. Per a la "cargadera" s'utilitza un cable d'acer que passa per argolles d'acer trempat amarrades a la cadena galvanitzada de la rallinga del plom. Finalment la mesura de la circumferència de l'art aplega als 2.000 metres.
Les tripulacions de les tonyineres solen estar formades per 14 persones a bord d'unes barques més grans amb capacitat a coberta per estibar l'art, els bots auxiliars, les maquinilles de la cargadera, les potents grues de servei i un pont molt alt per albirar de lluny les moles de tonyina i els ocells que les indiquen.