dilluns, 31 d’agost del 2015

Alfredo Saralegui Casellas (Ferrol, 6 de gener de 1883 – Madrid, 27 de març de 1961)

Un tribut a la memòria i en record de don Alfredo

Quan entrevistava mon pare Valentí, per tal que em relatara coses de la seua joventut i com era la vida a Duanes, moltes voltes li eixia el nom de don Alfredo Saralegui. Sempre associava eixe nom amb l'existència del Pòsit i més concretament amb la relació d'amistat que tenia amb el tio Bertomeu, el del pont. Bartolomé Ros i Rodríguez, germà de son pare, el tio Amadeo, havia sigut el primer secretari del Pòsit de Xàbia.
Actualment a ningú li sona de res este nom. Si visitem la Vikipèdia ja podem llegir un bocí de la seua biografia, però, per què hauríem de recordar-lo? Quina relació va haver entre esta persona i Xàbia?
Doncs en va haver de relació i molta. Però ens hauríem d'allunyar en el temps 90 anys per comprendre la importància de la feina que va desenvolupar don Alfredo entre la gent de mar dels nostres pobles.
Per posar-nos en el context d’aquella època dels nostres mariners, hem de pensar en unes condicions de vida i treball a bord molt dures. Pel que fa a les seues famílies a terra, a casa i a la comunitat d'habitants de Duanes, misèria i necessitats bàsiques per cobrir.
Eixes eren, si més no, les condicions de vida de la població en general, del poble pla. Ampliant l'horitzó, cap als pobles mariners de la riba mediterrània i de la riba cantàbrica, s'afegeix la tragèdia del naufragi i pèrdua de vides. Naufragis de barques de pesca i mariners, pares de família, fills i parents ofegats durant el temporal que hi hagué l'hivern de 1911 a la mar Mediterrània, i la galerna de 1912 a la mar Cantàbrica.
Don  Alfredo, que així era com se'l coneixia entre les comunitats pescadores, va veure al seu poble des de molt jove, Ferrol, les mancances que patien els mariners. Als 13 anys d'edat decidí posar remei i amb les seues possibilitats i el seu esforç va començar a moure's per tractar d'ajudar estes persones. L'ànsia per buscar una justícia social el va fer fundar l'associació benèfica La Caridad per a ajudar els pobres i desvalguts del seu poble.
Al 1898 va començar a cursar estudis militars a l'Escola Naval de Marín i va acabar en 1904 amb la graduació d'Alférez de Navío de l'Armada. Amb la carrera militar acabada fou destinat a diferents Ayudantias de Marina arreu del litoral peninsular. Va poder conéixer de primera mà la tragèdia patida per les comunitats pescadores cantàbriques en la galerna del dia 12 d'agost de 1912, que va fer naufragar desenes de barques i ofegar-se centenars de mariners.
En 1914 fou destinat a la Comandància de Marina d'Almeria i a l'any següent, en 1915, va redactar un projecte associatiu per als pescadors, denominat Pósitos de Pescadores, que va presentar a organismes i càrrecs del govern estatal de Madrid.
La idea d'este projecte era la de recaptar fons monetaris estatals que fornirien una caixa de finançament pública amb la qual, mitjançant l'associacionisme cooperatiu, treballar en benefici dels mariners i les seues famílies. Les entitats que acollirien els mariners associats es denominarien Pósitos de Pescadores i serien les encarregades de gestionar les ajudes i les inversions de l'anomenada Caja Central de Crédito Marítimo.
Don Alfredo va demanar audiència al president de l’Instituto de Reformas Sociales, Gumersindo de Azcárate, al director de l’Instituto Español de Oceanografia, Odón de Buen, al ministre de Marina, Augusto Miranda, al ministre de Foment, Rafael Gasset, a molts diputats en Corts i també membres del Senat. Amb tots els avals d'estes personalitats, es va demanar el permís per iniciar l'organització en pòsits, a la Dirección General de Navegación y Pesca, a Madrid.
Després d'algunes negatives en diversos ministeris, en 1918 és finalment aprovat el seu projecte de Pósitos de Pescadores en presentar-lo a la Dirección General de Navegación y Pesca. El rei Alfons XIII va signar el Reial Decret el dia 10 d'octubre de 1919, amb el qual fou aprovada la Caja Central de Crédito Marítimo.
La feina de visitar despatxos i demanar audiències en gabinets ministerials estava feta. Quedava la feina de camp, les visites i entrevistes als ports de pesca amb mariners i patrons per constituir juntes gestores que iniciarien els primitius pòsits.
En molts ports del litoral, no és el cas de Xàbia, la gent de mar ja estava organitzada en diferents societats d'ajuda mútua però sense l'empara de l'estat ni l'accés a línies de crèdit per engegar projectes en benefici de la comunitat local dels pescadors.
Don Alfredo Saralegui i diversos col·laboradors van visitar la totalitat dels ports pesquers del litoral peninsular, van publicitar els beneficis d'un associacionisme integrat en els seus pòsits que tenien el vistiplau i la concessió de crèdits estatals mitjançant la Caja Central de Crédito Marítimo. Tota una feinada de visites, d'anar de ports, de fer propaganda i de convéncer els mariners de les bondats de la creació d'un pòsit de pescadors en el que estar associats.
Entre 1918 i 1929 es van crear 190 pòsits arreu del litoral peninsular, aconseguint associar fins a 33.729 mariners. Tan bona acceptació va haver, que, amb la Caja Central de Crédito Marítimo es van gestionar accions socials per als mariners i les seues famílies, per una banda allò que seria la primera seguretat social dels treballadors, el Seguro de Accidentes del Mar i el Montepío Marítimo Nacional, i per l'altra es va implantar una política d'ensenyament basada en escoles i publicacions de llibres per als mariners i els seus fills. Les escoles dels Pòsits per a  la gent de mar donaven un doble servei: escolaritzar els xiquets i xiquetes i alfabetitzar als pares.
Don Alfredo va ser nomenat secretari general de la Caja Central de Crédito Marítimo des de la seua constitució i va seguir al seu lloc en canviar de denominació i esdevenir Instituto Social de la Marina el dia 26 de febrer de 1930. En 1931 el govern de la República canvia l'adscripció de l'entitat des del Ministeri de Marina al Ministeri de Treball.
La Guerra Civil va paralitzar  completament l'obra reformista de don Alfredo, les accions socials i les inversions del ISM. A més a més, les iniciatives de comercialització directa del peix, les promocions de cases barates per a famílies de mariners així com el funcionament de les Escuelas Nacionales de Orientación Marítima, les escoles dels pòsits, es van suprimir.
Don Alfredo fou destituït i l'Instituto Social de la Marina suprimit i substituït per una nova figura, l'Acción Social de la Marina. El nou govern estatal va posar al front d'aquesta Acción a Pascual Díaz de Rivera, Marqués de Valterra, el qual va qualificar don Alfredo Saralegui com un comunista perillós, va difamar la seua persona i amb el temps va ocultar i oblidar tota l'obra aconseguida.
Acabada la guerra, en 1939, Don Alfredo s'incorpora la Direcció General de Pesca com un simple assessor tècnic.  El govern de Franco emet una llei, la del 18 d'octubre de 1941, que reorganitza el ISM omet tota l'obra social anterior aconseguida i faculta la institució per seguir dins del Ministeri de Treball amb totes les activitats que ja es realitzaven.  
La campanya de difamació, ocultació i oblit de Don Alfredo va acabar amb el canvi de denominació dels pòsits. En 1944 varen ser suprimits i transformats en Cofradias de Pescadores, una denominació amb regust religiós i consonant amb l'esperit Nacional-Católico del franquisme.
El 25 de març de 1946 el Ministeri de Treball li reconeix la categoria de funcionari dins del ISM exercint fins la seua jubilació amb 70 anys d'edat.
La relació de don Alfredo amb el poble de Xàbia, i més concretament amb els seus mariners, va començar cap al 1920. En eixa dècada don Alfredo i els seus col·laboradors van visitar els ports pesquers per promocionar l'associacionisme. El fruit d'eixes repetides visites i converses fou la constitució del major nombre dels pòsits del litoral, entre ells el de Xàbia.
Cap al 1927 la primera junta gestora va fundar el Pòsit de Xàbia. El cabildo fou encapçalat pel seu president el tio Bertomeu de Floréncio, Bartolomé Cardona Soler i el seu secretari el tio Bertomeu del Pont, Bartolomé Ros i Rodríguez.
No sabem la quantitat de visites realitzades ni el temps passat a Xàbia de Don Alfredo però havia de ser estimat i ben rebut per a que en homenatge es batejara  amb el seu cognom el bot del salvament de nàufrags: el Saralegui.
Malauradament no s'han conservat documents que acreditarien aquelles primeres gestions burocràtiques de la fundació del nostre Pòsit per part del secretari, el tio Bertomeu, amb l'ajuda de don Alfredo.
Per això reivindiquem la seua gran tasca, la seua figura d'abanderat d'una obra social en benefici de les comunitats marineres. El llegat d'esta persona perdura en els pòsits d'arreu del litoral i en les oficines de l'Institut Social de la Marina.