Córrer bou cap a Llevant

De bon matí els tripulants de la parella Sant Bernat i Sant Josep han calat bou cap a llevant,¹ el llebeget els empenta cap al nord i, si tot va bé, a migdia xorraran.

Han calat i remolquen el bou durant tres o quatre hores en direcció nord. Van  aplegant a la mar de Dénia on el fons és més ample i les 35 braces estan més lluny de terra. Les senyes² que el patró va mirant corresponen al Cap de Sant Antoni com a senya de costa i les muntanyes més properes com a senyes de terra. El Cap de Martí i la torre del Portitxol, la Llorença, Oltà, la serra de Bèrnia, la Garganta, el campanar de Xàbia, el tossal de Santa Llúcia i el Montgó són les senyes de terra que aniran corrent i canviant d’enfilació sobre el Cap de Sant Antoni.

La parella ha calat en 35 braces d’aigua per fora del Cap Prim amb el vent a l’aleta de babord. A rumb de nord, com assenyala l’agulla³ del compàs, van augmentant el fons fins les 40 braces quan tenen la senya de la torre del Cap de Sant Antoni per dins de Montgó.⁴

A l’hora d’afermar la malleta i donar vela el cuiner s’ha posat a la feina de rostir una mica de peix i ha tret la catalana del vi i queviures per pegar el mos de l’esmorzar. La coixinera de la galeta⁵ sempre present, la platera amb dos dotzenes de rafets que el xicon va apartar de la correguda de vesprada i un grapat de sardines arengades de casc. Tots plegats a popa van menjant i bevent.

El peix de l’esmorzar es torra sencer, per poder xuclar-li la tripeta i el fetget. El cuiner el presenta dins de la platera amb un llarg raig d’oli que serà recollit amb la poca molla de la galeta.

La catalana del vi fa la roda i reposa a la vora del patró.

Després d’esmorzar el segon⁶ mana la feina de repassar un bou⁷ als hòmens. El xicon i el cuiner comencen a enllestir el dinar. El segon ompli agulles de fil per cosir els forats que van fer els marrocs⁸ la vesprada anterior, els altres tres hòmens van palmejant la xàrcia i llinant els tels⁹. Els forats s’aparten a una vora en espera de ser netejats i cosits.

El xicon talla i pela el peix bestinal¹⁰ que fou apartat de la correguda de la vesprada: tres rajades, mitja dotzena de gatets i dues mussoletes. El cuiner talla la ceba i els alls del sofregit que adobarà amb nyores seques. El fogueret¹¹ escalfa el caldero amb l'oli i escampa la flaire del sofregit a través de les escotilles.¹² Els quarters¹³ de proa i del mig resten oberts sempre que no pugen ruixats des de la mar, el vent convé que passe i orege el ranxo i la bodega.

Poc abans del migdia el cuiner avisa que el guisat està llest i en voler poden dinar. El segon mana plegar el bou a l'amurada¹⁴ del llaüt, on no destorbe per les feines de xorrar¹⁵  i copejar¹⁶. Quan els aparells d'apanyar les xàrcies són guardats al panyolet¹⁷ de la bodega, a la coberta de popa ja està escudellat el guisat a la platera, el saquet de la galeta i la catalana del vi. Els hòmens van a buscar les culleres i van acudint al corro.¹⁸

--

1. Llevant: direcció per on surt el sol a l'horitzó. Vent de l'est. En la parla dels mariners anar cap a llevant és navegar genèricament cap a l'est i cap al nord, bé seguint la costa en cabotatge o estant calats corrent bou. La direcció inversa és Garbí: cap a l'oest o cap al sud.

2. Senyes: 'prendre senyes' és establir l'enfilació per una demora des de la mar, en la qual un objecte gran de la vora o un accident de la costa es veu per baix d'un altre accident de terra endins més alt com són normalment les muntanyes. Per exemple 'Santa Llúcia pel Cap'. Es tracta del pujolet de l'ermita de Santa Llúcia de Xàbia veient-se arrimat al Cap de Sant Antoni.

3. Agulla: eina amb forma de fus per amarrar nucs a les malles d'una xàrcia. També és la brúixola marítima encastada en una caixeta de fusta amb la que el patró o el timoner de les embarcacions menors veuen el rumb amb què naveguen. També se li diu el compàs.

4. La torre del Cap de Sant Antoni veient-se per dins de la silueta del Montgó, al paratge de Xàbia. Aquesta senya assenyala l'est exacte des del Cap de Sant Antoni.

5. Galeta de mar: bocins de pa dur sense molla cuits al forn dues vegades per a eliminar la humitat. Era l'únic carbohidrat que aguantava bé mesos en els viatges per mar. Podia tindre forma rodona o irregular i s'emmagatzemava en bótes de fusta. Els llaüts de parella de bou s'arranjaven de queviures adobats, aigua en bótes i llenya per guisar conforme la resta d'embarcacions de viatge. Els únics aliments frescos que els tripulants consumien era peix de la pròpia captura i allò que els llaüts enviats els podien aconseguir de terra.

6. Segon: per ordre de responsabilitats, la segona persona. En les tripulacions de llaüts, mitjanes i pailebots el patró confiava en una persona preparada, disposada i capaç. Podia ser jove o madura, però experimentada i de qualitats provades. Ajudava al patró a l'arjau, feia personalment les maniobres delicades, manava als hòmens la feina, es responsabilitzava de la barca quan el patró anava a terra a fer tractes. En vaixells més grans se li diu nostramo i contramestre.

7. Repassar un bou: les xàrcies d'arrossegament pateixen molts esgarrons deguts principalment al frec del fons o qualsevol objecte submergit que el bou toque. A més a més els marrocs també fan petits forats en mossegar els peixos esmallats als tels.

8. Llinar els tels: Anar arreplegant amb els dits la xàrcia cap a un mateix, per revisar-la.

9. Marrocs: dofins de l'espècie mular (Tursiops truncatus). Les famílies d'aquestos dofins viuen en la franja litoral de totes les mars temperades. Dur el marrocs a popa és bon auguri ja que aquestos mamífers en submergir-se espanten el peix i l'empenten cap a dins de la xàrcia del bou. A la vegada que es cobren la feina.

10. Peix bestinal: els mariners anomenen així a tots els peixos sense escata: congres, mussoles, rajades, gatets, passadores, moixes, marraixos... Solen tindre menys valor comercial que el peix d'escata, perquè s'han de pelar.

11. Foguer: era una mena de còssia de fang o metall. Era mòbil per poder-lo encarar a sotavent i fins i tot baixar-lo al ranxo o la bodega sense perill d'incendi. En temps de pluja o vent els cuiners guisaven a l'interior dels llaüts i el fum eixia com podia.

12. Escotilles: cada obertura de la coberta que permetia l'accés a l'interior. Als llaüts del bou, des de proa fins a popa: la del ranxo, la del mig, la de la cala i el senó de popa.

13. Quarters: les tapes de fusta mòbils que cobreixen les escotilles.

14. Amurada: tota la zona corbada de proa de les dues bandes. Està composta per la coberta, l'orla, els escalemots, les bites i les maneguetes. Com que només feinegen els aparells del davant, l'orsapopa, i l'escota del floc no s'usa per calar o xorrar.

15. Xorrar: maniobra de recollir els ormejos des de la mar. La malleta i el bou es feinegen per popa i a l'hora de copejar el cornial del bou s'aferma al bitó.

16. Copejar: buidar la corona del peix mitjançant salabres i coves. Després de xorrar la malleta i la major part del bou, el peix de la captura queda amuntegat a la corona. Si hi ha molta quantitat no és possible hissar la corona a bord tot d'una. Aleshores la corona, que sura degut al peix amb la bufeta unflada, s'amarra de popa al bitó i de proa amb un estrop a la serreta o a l'aparellet del pal. La corona té tot a la llarga una llinyola passada de cadeneta per poder-la obrir i buidar.

17. Panyol: armaris o lleixes de fusta armats sobre les quadernes dels llaüts per guardar estris, ferraments i peces de recanvi.

18. Corro: disposició dels tripulants tot al voltant de la platera o el caldero armats de llurs culleres.