La Roca dels Felius

En record d'Anita Ros i Buigues, la tia Anita d'Amadeo

Per Amadeu Ros i Torres, nét d'Anita i Amadeo. Patró de barca de bou

[Aquest article es va publicar l'any 2010 en la revista de les Festes de la Mare de Deu del Loreto de Duanes de la Mar]

La meua iaia Anita era molt versadora, als néts ens contava històries, contes, acudits i, sobretot, com s'hi vivia al barri de la Duana quan ella era menudeta.

Me'n recorde de quan em contava de l'existència d'una roca que criava molt de peix. Jo encara era menut i no sabia res de mar, on era ni com s'hi podia aplegar a eixa roca. Després, amb el temps i l'estima per les coses de la mar, vaig poder entendre tot allò que ella em va transmetre com si fora una cosa de llegenda.

Tots hem sentit parlar de la Roca dels Felius,¹ allà per fora del Cap de la Nau, entre les 35 i les 62 braces d'aigua.
Salpant² de Xàbia en direcció a «la Roca» cal navegar cap a xaloc unes sis milles, això que en l'actualitat es fa en poc més de mitja hora, fins el segle passat representava per a un llaüt³ i la seua tripulació entre dues i quatre hores a força de rems i vela llatina.

Parlant-me del segle passat i l'anterior, entre 1890 i 1920, que era quan la meua iaia Anita era menuda, jo aplegava a un nivell de sorpresa molt alt.

Em parlava de son pare el tio Valentí que anava amb un llaüt a la vela i al rem amb una tripulació de tres o quatre hòmens a calar la sàrcia «les soltes»⁴ a la Roca dels Felius. Contava que tornaven carregats de tota classe de peix⁵ i bestina:⁶ lluç, moll, escorpa, llagosta, llamàntol, mussola, passadora, ratjada...

Per a ella, la Roca dels Felius, era un lloc mític només conegut a través d'allò que contaven els mariners, és clar que mai no es va embarcar en cap eixida a la pesca, aleshores la feina de les dones i les xiquetes era atendre la casa, armar i remendar sàrcia i anar als magatzems a triar i empaquetar pansa.

Per a la meua iaia Anita aquell calador devia ser com un gran contenidor de peix i marisc perdut més enlla de l'horitzó on les veles dels llaüts ja no es veien i on només sabien aplegar els patrons experimentats com son pare el tio Valentí.

La Roca dels Felius, per la seua situació a l'est del Cap de la Nau, està exposada a tots els vents de la rosa.⁷ Si el vent refresca es forma tràngol,⁸ la navegació és més dificil i la feina de calar⁹ o xorrar,¹⁰ la sàrcia s'ha d'ajornar.

També és molt important la marea,¹¹ la corrent que pot ser de garbí¹²  o de llevant.¹³ Quan els mariners aplegaven a la Roca, el patró havia de mirar la marea. Les marees o corrents, a vegades de garbí i a vegades de llevant, és a dir, en direcció nord o en direcció sud, són importants per triar el rumb de calada.

Si eren molt fortes desplaçaven la tena¹⁴ i s'engolien¹⁵ els calaments¹⁶ i els galls¹⁷ havent d'esperar a que amainaren o canviaren de direcció per poder localitzar les patnes de suro dels galls i començar la maniobra de xorrar.

Per a xorrar a mans les peces de soltes des d'una profunditat de 30 o 40 braces, comptant que eren armades de fil torçal¹⁸ de cotó sobre tresses de cánem¹⁹ i sumant el peix esmallat, calia fer una força constant superior a 50 kg. Un home s'hi posava dret al corredor²⁰ del llaüt hissant la sàrcia amb les mans, els braços i l'esquena, un segon home als rems vogant o ciant, manejant a les ordres del que xorra i un tercer halant, apartant les bagades²¹ del peix esmallat i fent sentina.²²

Aconseguida i finalitzada la maniobra, la pesquera quasi sempre era bona i la tornada es feia curta. Sobre la platja de la Grava sempre hi havia gent a l'aguait per alertar dels llaüts que tornaven a terra i ajudar a la maniobra de desesmallar el peix dels tels, desembarcar els calaments o la sàrcia i treure el llaüt a la platja.

En paraules d'Anita: «Feia goig de vorer el peix que mataven».²³

----

NOTES

¹ Roca dels Felius: nom propi d'una muntanya submarina a l'est del Cap de la Nau. No és alta, ni té muralls significatius, però aleshores albergava un ecosistema riquíssim de vida submarina, coralls de diverses espècies i gorgònies (candelers, crespellars i oliveres) que donaven cau i amagatall al peix i marisc propi de roca. Així mateix s'ha perdut en la memòria dels nostres majors el perquè del seu nom.

² salpar: eixir a la mar o hissar un aparell a bord.

³ llaüt: embarcació de fusta típica dels mariners de la Mediterránia, d'entre 4 i 15 metres d'eslora, que fins 1924 només navegaven a rem i vela llatina.

⁴ soltes: peces de sàrcia de 30 braces de només un tel i de malla bastant clara. El tel va armat a les tresses del suro i del plom. S'empren per capturar peix gros deixant-les calades al fons.

⁵ peix: nom genèric que en diuen els mariners a totes les espècies de peixos d'escata.

⁶ bestina: nom genèric que reben els peixos d'esquelet cartil·laginós i de pell de cuiro o sense escata com la mussola, la passadora, el gat, la ratjada, el milà, el rap o l'emperador.

⁷ rosa dels vents: plasmació sobre el paper dels «huit vents del món». Tramontana, gregal, llevant, xaloc, migjorn, llebeig, ponent i mestral. La Roca dels Felius no està arrecerada i rep el vent i la marejada des de tot l'horitzó.

⁸ tràngol: onades formades pel vent. Com la Roca esta lluny de terra, qualsevol vent fresc produeix onades.

⁹ calar: maniobra d'amollar un aparell a la mar per a que pesque.

¹⁰ xorrar: maniobra de llevar, pujar o recollir un aparell des de la mar. Començava el patró o l'home més forçut.

¹¹ marea: és el corrent o desplaçament de les masses d'aigua de la mar. Se solen desplaçar a diferents velocitats i direccions. Els mariners les anomenen de quatre maneres: «de llevant» si va cap al sud, «de garbi» si va cap al nord. «de terra» si va cap a l'est i «de fora» si va cap a l'oest.

¹² garbí: mot que els mariners valencians i catalans empren genèricament per denominar el sector de l'horitzó entre el sud i l'oest per tal de dennir la direcció del vent, la marea o el rumb amb què es navega.

¹³ llevant: el sector de l'horilzó entre el nord i l'est.

¹⁴ tena: conjunt de calaments i peces de sàrcia unides que formen un aparell de pesca.

¹⁵ engolir: quan una marea és forta, per sobre d'un nuc de velocitat i els pedrals dels calaments aguanten i no llauren, aplega a enfonsar els galls i no es poden veure des de la superfície.

¹⁶ calament: joc de boia, cap i pedral que senyalitza i aguanta un aparell de pesca al fons. Se sol armar un calament en cada extrem de la tena.

¹⁷ gall: boia feta de patnes de suro vegetal amarrades i travessades per una canya a la que se li amarrava un penó per poder veure-la de lluny.

¹⁸ torçal: fil de cotó amb les fibres retorçudes i tintades.

¹⁹ cànem: caps filats amb fibres de la planta del cànem. Les tresses de la sàrcia solta venen a ser grosses com un dit.

²⁰ corredor: és la coberta del llaüt propera a les bandes des d'on es feinegen els aparells.

²¹ bagades: el tram de la sàrcia que du el peix esmallat s'aparta a una banda apartada del muntó.

²² halar i fer sentina: maniobra d'anar recollint, la xàrcia o l'aparell de les mans del tripulant que xorra i dipositar-la ordenadament fent un muntó a la sentina del llaüt o al corredor.

²³ matar peix: expressió dels mariners de la nostra comarca per designar el verb 'pescar'. Per exemple: «Que heu mort?». «Hem mort quatre coves de moll».