dissabte, 5 de març del 2011

El peix, el marisc i la sobirania alimentària

Quan anem a la compra setmanal solem anar a una gran superfície comercial. De tots els productes a l'abast criden l'atenció el mostrador del peix fresc i l'arcó del peix i marisc congelat.

Les espècies estrela
Mirem les espècies estrela del mostrador del fresc i ressalta sobretot el lluç, seguit de l'orada i el llobarro. Són uns lluços de dues espècies diferents quant a grandària i procedència.
Els que més criden l'atenció per la seua talla són uns lluços immensos de fins 70 centímetres procedents de Namíbia, allà pel sud d'Àfrica, que se'ls nota la boca esgarrada pels hams del palangre. Han estat pescats per vaixells pesquers industrials: uns són europeus i altres operen sota banderes de conveniència, però tots ells són de propietat europea i estan acollits a acords pesquers comunitaris amb estats extracomunitaris. Els altres lluços són d'una mida més modesta, al voltant de 25 centímetres. Són aquells que se'n diuen de ració i provenen dels Estats Units d'Amèrica. No presenten la boca ferida però sí que se'ls nota la flaccidesa del cos deguda al tipus de pesca. Aquestos lluços de pam han estat pescats a l'arrossegament per vaixells pesquers industrials nordamericans d'alta tecnologia i poca tripulació.
L'orada i el llobarro exposats al mostrador són de cultiu. Perquè ens entenguem: peixos de gàbia. Són peixos criats en estanys controlats i engreixats a la mar en gàbies distribuïdes en polígons prop de la costa mediterrània. L'orada i el llobarro de cultiu són alimentats amb pinsos específics molt controlats que estan compostos de proteïna, greix, cendra, vitamina, mineral, medecina i antidepressiu.

Les altres espècies

Al mostrador se'ns exposen altres espècies com perca del Nil, llenguado, polp, sèpia, calamar i gamba blanca.
La perca és importada des de Tanzània, el llenguado i el polp des de Mauritània, la sèpia i el calamar des d'Índia i la gamba blanca des d'Argentina.



Recomanacions oficials
Se'ns diu que consumint aquestos productes ens fem un doble favor: adquirim proteïna alimentària a baix preu i ajudem els països d'origen a exportar els seus productes.

L'altra veritat

És veritat que estem adquirint proteïna marina a baix preu. És veritat que estem ajudant els països, millor dit, els governs d'eixos països i les grans empreses multinacionals a despatxar els seus productes. També és veritat que, començant pels treballadors, la ma d'obra en origen és abundant i està molt mal pagada. L'explotació dels mariners a bord dels vaixells industrials és patent i aquestos manquen de les mínimes cobertures, com assegurances socials que els emparen en cas d'accident o malaltia.
Els propietaris dels vaixells i les empreses d'exportació són companyies multinacionals (algunes de l'estat espanyol) que paguen als governs de torn per explotar els caladors. La pesca industrial que exerceixen els vaixells malbarata els recursos naturals i desplaça els pescadors artesanals nadius amb les seues barques menudes pròpies de l'economia familiar i el mercat local.

La sobirania alimentària

Pot semblar una cosa erradicada pels temps moderns en què vivim, però analitzem el perquè de la frase. La sobirania alimentària és un dret humà bàsic com el dret a l'alimentació. És el dret de les comunitats humanes d'aconseguir aliments per mitjans propis. Un dret que garanteix la sostenibilitat de les economies locals de cada país.
Pot semblar que beneficiem els països en vies de desenvolupament amb les importacions d'aliments per un costat i per l'altre oferint subvencions i ajuda externa des de la Comunitat Europea, Fons Monetari Internacional o l'Organització Mundial del Comerç, però en bona veritat el que s'està aconseguint és crear un cercle viciós sense fi.
Privar els pescadors locals dels caladors i bancs de pesca on treballarien artesanalment, els deixa sense la matèria primera d'alimentació i de comerç local, de la qual s'haurien de beneficiar les cadenes de distribució i consum del poble.

Conseqüències socials i mediambientals

L'activitat dels vaixells industrials afecta els pescadors locals de diverses maneres: minva les poblacions de peix i marisc per la potència dels seus arts de pesca, malbarata els estocs en capturar i matar de manera involuntària els alevins, canvia l'estructura de l'ecosistema en suprimir els reproductors de talla gran i els depredadors naturals, arrasa els refugis naturals rocosos i de corall dels fons litorals empobrint la diversitat biològica.

La despesa energètica dels aliments importats

La producció pesquera, agrícola i ramadera a petita escala quasi no consumeix energia, aigua o adobs quimics, perquè la feina es fa de manera manual i el transport fins els mercats locals i els consumidors és mínim.
Les explotacions industrials de peix i marisc fresc o congelat, les explotacions agrícoles monovarietals transgèniques i ramaderes intensives consumeixen quantitats immenses d'aigua, energia elèctrica, carburant, adobs químics i additius alimentaris. Són explotacions molt mecanitzades que empleen poca ma d'obra. El destí d'aquestos aliments produïts de manera industrial és l'exportació a països desenvolupats. Normalment el transport refrigerat se sol fer de manera ràpida mitjançant l'avió, o bé transport congelat en contenidors a bord de vaixells mercants.
La quantitat de despesa energètica i emissió de gasos d'efecte hivernacle pot resultar sorprenent pel seu alt nivell.

Els guanys

Els guanys que produeixen les grans explotacions, tant de pesca, agrícoles o ramaderes se'ls queden uns pocs propietaris terratinents, les companyies multinacionals de pesca, les grans corporacions de transport i els governants de torn d'aquestos països del Tercer Món.
Els ciutadans no participen d'aquestos guanys i no reben més que un salari magre per moltes hores de feina.

El manteniment del nostre món rural i pesquer

A casa nostra la producció d'aliments locals beneficia el teixit social del poble i la comarca. La compravenda dels productes és quasi directa des del productor fins al consumidor. El canal de distribució és molt curt i per això no hi ha despesa energètica que puga encarir els productes. Fer ús dels recursos naturals de manera conscient i ecològica garanteix la sostenibilitat ambiental. Aprofitar un recurs natural a la manera tradicional garanteix la seua explotació sostenible, no tota activitat humana és agressiva per al medi ambient. L'explotació dels recursos naturals de manera tradicional i sostenible, té també els seus beneficis: es mantenen vius els oficis manuals, que són una font econòmica que dinamitza la cadena de distribució, enriqueixen el teixit social local i comarcal, mantenen el paisatge d'escala humana, mantenen el medi ambient viu i estable perquè els ciutadans se'n puguen servir.

15 comentaris:

  1. Realment lamentable els resultats de la peixca industrial a gran escala.

    ResponElimina
  2. Amadeu cuanta razón tienes, ya sabemos que comprar el producto local mantiene la riqueza en la zona, y es una manera de ahorrar energía y reducir el CO2 en la atmosfera, pero lamentable las grandes superficies se han apoderado de del mercado exportando productos vete a saber de donde, y nosotros los pescadores no sabemos como poder vender mejor nuestro producto fresco, de una pesca tradicional, local y sostenible.

    Haber si la Administración, protege más el producto local fresco y no el importado y congelado.

    ResponElimina
  3. Hola Miguel i Quiquet, moltes gràcies per les vostres aportacions. De moment així està el mercat, per a lo bo i per al roïn. A tots ens agrada comprar barat, a tots ens agrada poder adquirir a baix preu...
    Hauriem de repensar-nos algunes coses per millorar el món, només actuant localment ja podriem conseguir resultats. Endavant.
    Gàcies, companys, ens llegim.

    Amadeu.

    ResponElimina
  4. Has fet una exposició completa de com està ara mateix el tema de l'explotació pesquera; el teu post ajuda a entnedre millor la situació actual.

    ResponElimina
  5. Hola Leb, gràcies per la visita. No em canse de denunciar uns fets que passen lluny de casa nostra però que priven a les persones d'una vida digna a casa seua. Posant en coneixement aquestos abusos podem ajudar a que en un futur es respecte el medi.

    Gràcies, ens llegim.

    Amadeu.

    ResponElimina
  6. Hola Amadeu. Tinc un blog sobre la mar, i pròximament escriure alguna cosa.
    Tio Peret

    ResponElimina
  7. El blog es diu La mar segons lo tio Gel.

    ResponElimina
  8. La sobirania alimentària és bàsica, i com a país hi estem renunciant moltes vegades en detriment de la qualitat dels aliments.

    Eduard

    ResponElimina
  9. Hola Amadeo, esta bitácora me la ha mostrado el bueno de Pep Segarra y ya te he enlazado en mi blog ¿Qué tal estáis todos? te escribo en castellano, porque aunque como sabes entiendo el valenciá este no es muy allá para hablarlo y escribirlo

    Un abrazo

    ResponElimina
  10. Hola companys, Tio Peret, Eduard i Lansky.
    Benvinguts a bord i seieu al voltant del ranxo...
    Lansky, el otro dia tuve la suerte de tropezar con Pep Segarra y hablamos un rato...
    Estais todos bien? Paola, Rocio y Juan? Y Jara? Da recuerdos de todos nosotros.

    Besos y nos leemos.

    Amadeu.

    ResponElimina
  11. Pues està "mes clar que un ull de peix", la globalitzaciò, a cada vegada i conforme pasa el temps es la major estafa pel mon.
    Com dius, el que hi hauria es concienciar a tothom de les advantages de consumir productes -peix es aquest cas- de pesca artesanal no industrial. Enca que pareix que el preu es major, els beneficis son mes valorables.

    Hi ha que continuar amb la lluita.

    ResponElimina
  12. Trobe que es molt important exposar les situacions. Ara estic pensant amb la possibilitat de plantejar estrategies dirigides a, per una banda concienciar als consumidors en la direcciò de coneixer l'importancia real de consumir productes del nostre mar, i altra estrategia que col.lectius amb reconeiximent social esposen motius per a fer el mateix. Pense amb cuiners reconeguts, experts del ámbit mig ambient, economistes. Pense que pot ser hi fora possible per eixemple l'organitzaciò d'un foro amb estos temes, amb rescolçament institucional.
    Es una idea-proposta.

    ResponElimina
  13. Jo enyore aquells anys de la meua infantesa (cada vegada més llunyana...) en què tots els dies per a sopar menjava peix fresc. Un peix (no importa quin: esparralló, peluda, llucetó, mollet...) que quan ma mare el deixava damunt la taula feia poques hores que estava nadant pels mars de Castelló... I ara... doncs ja veus. No em puc menjar un peix frecs de cap de les maneres. Perquè el peix el comprem en els grans magatzems i com tu molt bé has exposat, el que n'hi és peix d'arreu el món...

    Una abraáda.

    ResponElimina
  14. Amadeu. el martes que viene 3 de mayo publico un relato marinero que te dedico. Un abrazo

    ResponElimina
  15. Todo esta molt bé, a excepcion que la denominada por ti ¨gamba blanca¨= Gambon, no es cierta. La Gamba blanca del Atlantico solo se pesca en la Costa de Huelva, Marruecos, pocas en Argelia y algunas en Tunez é Italia. En Argentina solo se pesca el Gambon y otras, pero no la Gamba Blanca.

    ResponElimina