dilluns, 30 de juliol del 2012

El meu iaio Amadeo Ros. Segona part

[Aquest article es va publicar l'any 2011 en la revista de les Festes de la Mare de Deu del Loreto de Duanes de la Mar]

En 1922 va tornar a Xàbia des dels Estats Units. Havia acabat la Gran Guerra europea i la conseqüència d'aquell període de conflictes marítims amb bloquejos, enfrontaments i naufragis va ser una demanda important de vaixells mercants per abastir una Europa renaixent. Totes les drassanes de la costa van rebre contractes per construir pailebots i balandres pel tràfic de cabotatge i oceànic. Amb la demanda de mà d'obra a les platges de València, el Cabanyal i Natzaret apleguen molts hòmens per treballar a les drassanes ja existents i d'altres plantades sobre les platges. Amadeo va estar una temporada treballant d'operari a una drassana de la platja del Cabanyal i enviant diners a casa. Va formar part de la colla de calafats que, entre d'altres, va bastir el pailebot Elisa La Roda Ferrer, propietat d'una naviliera de València.

El tio Amadeo al timó del Joven Vicente. Anys trenta del segle XX

Per la seua iniciativa i amb l'experiència adquirida en anys d'embarcament, navegacions, en tocar ports europeus i americans, i treballar en drassanes, Amadeo i el seu cosí Vicent (Vicente Buigues Pérez), comencen l'ofici de l'aixa amb l'ajuda inestimable de l'oncle Valentí (Valentín Ros Gavilà).
Van començar a traçar i construir, per encàrrec, embarcacions menors a la platja, tot compartint les feines de la fusta amb la pesca nocturna, «a la llum», del peix blau amb fanals.
Amadeo va emprar diners a la família i amb el cosí i l'oncle fent-li costat van armar una pesquera. La pesquera de llum a l'encerclament és un art de «tarrafa», també anomenat «mamparra» i «cavallera». A més de l'art, la pesquera necessita equipar-se de dos llaüts: el dels fanals i el de l'art.
A primeries dels anys vint del segle passat encara no havien arribat els motors d'explosió, i la pesca es desenvolupava a rem i vela llatina.
Els noms de les barques de casa eren Unión, el llaüt dels fanals, i Amadeo, el llaüt de l'art. Posteriorment van construir un llaüt més gran ja amb motor anomenat Joven Vicente i l'equip de la pesquera el formaven les tres barques i nou o deu hòmens. Amadeo sempre anava patronejant el Joven Vicente i tenia cura del seu motor. Per la seua experiència de navegació en vaixells mercants de vapor i molt d'interés en comprendre el funcionament de les màquines, entenia tots els motors instal·lats als llaüts de Xàbia, i els seus propietaris en tindre algun problema recorrien a Amadeo per a que el solucionara. Cada dia al tardet s'hi reunien les tripulacions d'hòmens provinents «del poble» i «de baix la mar». Els patrons miraven el temps i si l'albiraven bo eixien a la mar, sempre havia de ser en calma. Si bufava algun «vent de fora» o si havia lluna prop del ple no eixien, per a la pesquera a la llum calia calma i fosca. El Joven Vicente remolcava els altres dos llaüts en les navegacions d'anada i tornada al calador, no prenia part en la maniobra de fer els bols de calar o xorrar. Encenien els fanals en enfosquir, al cap de poc temps, si detectaven peix suficient baix la llum es manava calar i feien un bol de «prima». El peix el copejaven «a orri» a la coberta del Joven Vicente i si n'hi havia molt navegaven a terra per descarregar-lo al mollet de Xàbia o a Dénia.

El llaüt de l'art Amadeo. Tripulants llevant peix esmallat

Els altres dos llaüts s'hi mantenien al calador fent llum en espera d'una altra mola de peix. Si per ventura aconseguien amolar el peix baix dels fanals, els tripulants del llaüt de l'art li feien bol novament. En qualsevol cas, si havien aconseguit matar-lo com si no, a l'alba se'n tornaven bogant cap al mollet de Xàbia.
En 1923 Amadeo es va casar amb Ana Maria Ros Buigues, cosina seua i filla de l'oncle Valentín Ros Gavilà i Maria Buigues, dels Marguí de Moraira. En 1924 va nàixer el primer fill del matrimoni, Bartolomé. En 1931 va nàixer el segon fill, Valentín.
La casa on vivien era davant la platja, a la vora del Gorg Salat i del pont de Triana. Als pocs dies de nàixer Valentí, el matrimoni decideix parlar amb la junta de l'Asil Hermanos Cholbi per llogar la finca del Sequer, dalt mateix de la Caleta. La finca, a més d'un sequer amplíssim estava dotada d'un riurau i una casa bastant gran. La família es va traslladar a viure a la casa del sequer, que a partir d'aleshores se li diria el sequer del tio Amadeo i la tia Anita. Amb el lloguer de la finca van aconseguir un bon espai pel treball i el riurau va esdevenir taller d'aixa i calafateig.
Els hòmens de la família alternaven els dos oficis, calafats i mariners. La pesca a la llum s'havia de fer amb calma de mar i vent, per això a l'hivern amb els temporals de mestral i de llevant, podien treballar quasi tots els dies al riurau amb reparacions
i noves construccions de barques.
Els fills i nebots d'Amadeo i Anita van aprendre tots l'ofici d'aixa i calafateig, per això la família Ros a Xàbia, va ser sinònim de construcció naval a petita escala.
En varen ser el mestres autodidactes al front del taller Valentín Ros Gavilà, Amadeo Ros Rodríguez i Vicente Buigues Pérez.
Els fills, Bartolomé i Valentín, els nebots, Bartolomé, Amadeo i Eugenio Sivera Ros; José i Bartolomé Miralles Ros i Bartolomé Ros Pérez, tots van aprendre l'ofici des de xicons al taller del riurau.

El tio Amadeo i Vicente Buigues Pérez. Anys trenta del segle XX

En esclatar la Guerra d'Espanya i per ordre del govern, van ser requerits a incorporar-se tots els hòmens de la reserva de la Matrícula de Mar, mariners, patrons, motoristes i calafats. Amadeo en fou mobilitzat a l'Arsenal de Cartagena. Al cap d'uns mesos, quan la situació ja es presentava irreversible, Amadeo amb altres companys mariners de la comarca, van decidir abandonar el servei: desertar i tornar al poble. Ho van fer d'amagat pel temor de ser arrestats per les brigades del comité. El viatge a peu des de Cartagena els va costar uns quants dies fins aplegar a Xàbia.
Per donar seguretat a la família, durant els bombardejos de la Pava, es van traslladar a viure temporalment al Putxol, primerament a la caseta de Gual i després a la de Bolufer. Els hòmens, per la nit, van continuar treballant en la pesca.
Quan la guerra va acabar la família Ros va tornar a la finca del sequer.

Nota de l'autor: Podeu llegir la primera part d'aquest escrit en El meu avi Amadeo Ros i Rodríguez (1899-1978), en aquest mateix blog.

5 comentaris:

  1. Tu 'Yayo' era todo un tío, como decimos por acá

    ResponElimina
  2. Hola Lansky, si que era valent el iaio Amadeo. Havia miseria i buscava progressar treballant mes hores que un rellotge...

    ResponElimina
  3. Encara que historia coneguda per converses que hem disfrutat amb la teva compañía, es un text molt il.lustratiu i agradable.

    ResponElimina
  4. Veig que la teva passió, la teva feina té arrels, i que saps cuidar-les! Una abraçada :-)

    ResponElimina
  5. Gràcies per treure el cap, llefeixo ara el teu comentari, i el contesto per allí :-)

    ResponElimina