Alfredo Saralegui Casellas (Ferrol, 6 de gener de 1883 – Madrid, 27 de març de 1961)

Un tribut a la memòria i en record de don Alfredo

Quan entrevistava mon pare Valentí, per tal que em relatara coses de la seua joventut i com era la vida a Duanes, moltes voltes li eixia el nom de don Alfredo Saralegui. Sempre associava eixe nom amb l'existència del Pòsit i més concretament amb la relació d'amistat que tenia amb el tio Bertomeu, el del pont. Bartolomé Ros i Rodríguez, germà de son pare, el tio Amadeo, havia sigut el primer secretari del Pòsit de Xàbia.

Actualment a ningú li sona de res este nom. Si visitem la Vikipèdia ja podem llegir un bocí de la seua biografia, però, per què hauríem de recordar-lo? Quina relació va haver entre esta persona i Xàbia?

Doncs en va haver de relació i molta. Però ens hauríem d'allunyar en el temps 90 anys per comprendre la importància de la feina que va desenvolupar don Alfredo entre la gent de mar dels nostres pobles.

Per posar-nos en el context d’aquella època dels nostres mariners, hem de pensar en unes condicions de vida i treball a bord molt dures. Pel que fa a les seues famílies a terra, a casa i a la comunitat d'habitants de Duanes, misèria i necessitats bàsiques per cobrir.

Eixes eren, si més no, les condicions de vida de la població en general, del poble pla. Ampliant l'horitzó, cap als pobles mariners de la riba mediterrània i de la riba cantàbrica, s'afegeix la tragèdia del naufragi i pèrdua de vides. Naufragis de barques de pesca i mariners, pares de família, fills i parents ofegats durant el temporal que hi hagué l'hivern de 1911 a la mar Mediterrània, i la galerna de 1912 a la mar Cantàbrica.

Don  Alfredo, que així era com se'l coneixia entre les comunitats pescadores, va veure al seu poble des de molt jove, Ferrol, les mancances que patien els mariners. Als 13 anys d'edat decidí posar remei i amb les seues possibilitats i el seu esforç va començar a moure's per tractar d'ajudar estes persones. L'ànsia per buscar una justícia social el va fer fundar l'associació benèfica La Caridad per a ajudar els pobres i desvalguts del seu poble.

Al 1898 va començar a cursar estudis militars a l'Escola Naval de Marín i va acabar en 1904 amb la graduació d'Alférez de Navío de l'Armada. Amb la carrera militar acabada fou destinat a diferents Ayudantias de Marina arreu del litoral peninsular. Va poder conéixer de primera mà la tragèdia patida per les comunitats pescadores cantàbriques en la galerna del dia 12 d'agost de 1912, que va fer naufragar desenes de barques i ofegar-se centenars de mariners.

En 1914 fou destinat a la Comandància de Marina d'Almeria i a l'any següent, en 1915, va redactar un projecte associatiu per als pescadors, denominat Pósitos de Pescadores, que va presentar a organismes i càrrecs del govern estatal de Madrid.

La idea d'este projecte era la de recaptar fons monetaris estatals que fornirien una caixa de finançament pública amb la qual, mitjançant l'associacionisme cooperatiu, treballar en benefici dels mariners i les seues famílies. Les entitats que acollirien els mariners associats es denominarien Pósitos de Pescadores i serien les encarregades de gestionar les ajudes i les inversions de l'anomenada Caja Central de Crédito Marítimo.

Don Alfredo va demanar audiència al president de l’Instituto de Reformas Sociales, Gumersindo de Azcárate, al director de l’Instituto Español de Oceanografia, Odón de Buen, al ministre de Marina, Augusto Miranda, al ministre de Foment, Rafael Gasset, a molts diputats en Corts i també membres del Senat. Amb tots els avals d'estes personalitats, es va demanar el permís per iniciar l'organització en pòsits, a la Dirección General de Navegación y Pesca, a Madrid.

Després d'algunes negatives en diversos ministeris, en 1918 és finalment aprovat el seu projecte de Pósitos de Pescadores en presentar-lo a la Dirección General de Navegación y Pesca. El rei Alfons XIII va signar el Reial Decret el dia 10 d'octubre de 1919, amb el qual fou aprovada la Caja Central de Crédito Marítimo.

La feina de visitar despatxos i demanar audiències en gabinets ministerials estava feta. Quedava la feina de camp, les visites i entrevistes als ports de pesca amb mariners i patrons per constituir juntes gestores que iniciarien els primitius pòsits.

En molts ports del litoral, no és el cas de Xàbia, la gent de mar ja estava organitzada en diferents societats d'ajuda mútua però sense l'empara de l'estat ni l'accés a línies de crèdit per engegar projectes en benefici de la comunitat local dels pescadors.

Don Alfredo Saralegui i diversos col·laboradors van visitar la totalitat dels ports pesquers del litoral peninsular, van publicitar els beneficis d'un associacionisme integrat en els seus pòsits que tenien el vistiplau i la concessió de crèdits estatals mitjançant la Caja Central de Crédito Marítimo. Tota una feinada de visites, d'anar de ports, de fer propaganda i de convéncer els mariners de les bondats de la creació d'un pòsit de pescadors en el que estar associats.

Entre 1918 i 1929 es van crear 190 pòsits arreu del litoral peninsular, aconseguint associar fins a 33.729 mariners. Tan bona acceptació va haver, que, amb la Caja Central de Crédito Marítimo es van gestionar accions socials per als mariners i les seues famílies, per una banda allò que seria la primera seguretat social dels treballadors, el Seguro de Accidentes del Mar i el Montepío Marítimo Nacional, i per l'altra es va implantar una política d'ensenyament basada en escoles i publicacions de llibres per als mariners i els seus fills. Les escoles dels Pòsits per a  la gent de mar donaven un doble servei: escolaritzar els xiquets i xiquetes i alfabetitzar als pares.

Don Alfredo va ser nomenat secretari general de la Caja Central de Crédito Marítimo des de la seua constitució i va seguir al seu lloc en canviar de denominació i esdevenir Instituto Social de la Marina el dia 26 de febrer de 1930. En 1931 el govern de la República canvia l'adscripció de l'entitat des del Ministeri de Marina al Ministeri de Treball.

La Guerra Civil va paralitzar  completament l'obra reformista de don Alfredo, les accions socials i les inversions del ISM. A més a més, les iniciatives de comercialització directa del peix, les promocions de cases barates per a famílies de mariners així com el funcionament de les Escuelas Nacionales de Orientación Marítima, les escoles dels pòsits, es van suprimir.

Don Alfredo fou destituït i l'Instituto Social de la Marina suprimit i substituït per una nova figura, l'Acción Social de la Marina. El nou govern estatal va posar al front d'aquesta Acción a Pascual Díaz de Rivera, Marqués de Valterra, el qual va qualificar don Alfredo Saralegui com un comunista perillós, va difamar la seua persona i amb el temps va ocultar i oblidar tota l'obra aconseguida.

Acabada la guerra, en 1939, Don Alfredo s'incorpora la Direcció General de Pesca com un simple assessor tècnic.  El govern de Franco emet una llei, la del 18 d'octubre de 1941, que reorganitza el ISM omet tota l'obra social anterior aconseguida i faculta la institució per seguir dins del Ministeri de Treball amb totes les activitats que ja es realitzaven.  

La campanya de difamació, ocultació i oblit de Don Alfredo va acabar amb el canvi de denominació dels pòsits. En 1944 varen ser suprimits i transformats en Cofradias de Pescadores, una denominació amb regust religiós i consonant amb l'esperit Nacional-Católico del franquisme.

El 25 de març de 1946 el Ministeri de Treball li reconeix la categoria de funcionari dins del ISM exercint fins la seua jubilació amb 70 anys d'edat.

La relació de don Alfredo amb el poble de Xàbia, i més concretament amb els seus mariners, va començar cap al 1920. En eixa dècada don Alfredo i els seus col·laboradors van visitar els ports pesquers per promocionar l'associacionisme. El fruit d'eixes repetides visites i converses fou la constitució del major nombre dels pòsits del litoral, entre ells el de Xàbia.

Cap al 1927 la primera junta gestora va fundar el Pòsit de Xàbia. El cabildo fou encapçalat pel seu president el tio Bertomeu de Floréncio, Bartolomé Cardona Soler i el seu secretari el tio Bertomeu del Pont, Bartolomé Ros i Rodríguez.

No sabem la quantitat de visites realitzades ni el temps passat a Xàbia de Don Alfredo però havia de ser estimat i ben rebut per a que en homenatge es batejara  amb el seu cognom el bot del salvament de nàufrags: el Saralegui.

Malauradament no s'han conservat documents que acreditarien aquelles primeres gestions burocràtiques de la fundació del nostre Pòsit per part del secretari, el tio Bertomeu, amb l'ajuda de don Alfredo.

Per això reivindiquem la seua gran tasca, la seua figura d'abanderat d'una obra social en benefici de les comunitats marineres. El llegat d'esta persona perdura en els pòsits d'arreu del litoral i en les oficines de l'Institut Social de la Marina.

Les senyes de mariners

Les senyes emprades pels mariners com a referència per a situar-se als caladors de pesca

[Article publicat en la revista de Festes de la Mare de Déu del Loreto de Duanes de la Mar de Xàbia, agost-setembre, 2013]

La mar ès l'hàbitat de nombrosos biotops on viuen peixos i mariscos d'interés per a l'alimentació humana, i la seua superfície és una planura que pot canviar des de la més llisa i blanca calma fins a formar colls alts com a muralles. En no haver una referència de lloc ni situació sòlida només queda mirar cap allà des d'on s'ha vingut: terra ferma.

Des de l'antiguitat, en els inicis de la navegació marítima mercant, fins l'època moderna en què la indústria de la pesca ja era una activitat amb rendiments destacables, els mariners han hagut de saber cap a quin lloc havien de navegar.

Situar-se enmig de la mar per poder calar els aparells als llocs desitjats entranya una dificultat majúscula. Per això la manera més senzilla i eficaç, des d'alta mar, és mirar cap a terra i no perdre-la de vista. Però per tindre una referència no és suficient en veure terra, els mariners necessitaven saber on estaven realment. Havien d'observar per poder identificar els paratges de vora mar i els de terra endins. A l'observació minuciosa se li deia "prendre senyes".

Com els lectors poden endevinar, les senyes de mariners han format part activa del saber i intel·ligència dels patrons i mariners amb ofici. La perícia en governar una barca, per navegar al calador i treballar les diferents modalitats pesqueres ha estat fins fa pocs anys un exercici de memòria ja que havien d'enregistrar i recordar dades referents a senyes i profunditats dels caladors de pesca i dels seus perills sotaiguats.

Amb els avanços tecnològics d'ajudes a la navegació marítima com els satèl·lits, les pantalles de plotters, la cartografia i els perfils dels fons marins a l'abast de tothom, s'ha facilitat el treball als mariners i la tasca intel·lectual de recordar dades ja no és necessària. Actualment els patrons mantenen els noms tradicionals dels caladors de pesca, però també els anomenen amb les coordenades de latitud i longitud. La coexistència i simultaneïtat de les dues nomenclatures enriqueix el patrimoni immaterial marítim i per això s'ha de fer l'esforç perquè aquesta riquesa no caiga en l'oblit i desaparega.

La nostra comarca

La costa i les muntanyes de la Marina, per la seua especial orografia ofereixen un ventall de punts geogràfics magnífics per a ser observats. El canal d'Eivissa que hi ha des de la península fins Ies illes, conegut pels mariners com la canal, si la dividim de nord a sud en dues parts, als caladors de la part septentrional de la canal, la senya de costa més emprada és el cap de Sant Antoni i a la part meridional s'empra el penyal d'lfac i les penyes de la serra Gelada. Aquests llocs de costa, per la seua alçada vertical, són de molt fàcil identificació i s'anteposen als paratges de muntanya terra endins de la nostra comarca.

Una senya

Per a formar una senya, cal observar dos llocs o paratges que siguen de fàcil identificació amb perfils clars: un ha d'estar a ran de mar, anomenat de costa, i l'altre ha de ser un punt elevat de muntanya, dit de terra. En estar alineats l'un per damunt de l'altre ja està formada la senya. Aquesta senya tècnicament és una enfilació i es pot traslladar a la carta nàutica o mapa marítim una demora (1) des de terra.

Els caladors

Els caladors de fons per capturar marisc del talús peninsular freqüentats pels mariners de la nostra comarca se situen entre els paratges de la seca (2) de la Llorença pel Cap (a la latitud de 39°17' 00'' N) i el sec (3) del Patíbul (a la latitud de 38° 11' 00'' N).

Començant des del nord són: la Seca i Candelers de la Llorença pel Cap, Clotet de la Uve, Sequeta d'Oltà, Sequeta de Bèrnia, la Revirà i De fora del Barco, Santa Llúcia pel Cap, la Farola per Montgó, Enmig dels Caps, Clot de la Nau, Seca de la Nau i el Banc, Clot dels Calpins, Eixida del Clot, Per terra del Barco de Garbí, De Fora del Barco, Clot del Portell a l'Alt, Candelers del Segur al Portell, Passades dels Candelers, Clot del Pardo al Portell i Sec del Patíbul en l'extrem sud.

Les senyes

Des del nord, les senyes que ajuden als mariners a situar-se damunt dels caladors on volen pescar, són les següents. Es fa una explicació de cadascuna d'elles, anomenant els dos punts de terra observats i la demora en graus.

Llorença per la Guatla

La casa de la Guatla és una elevació damunt de la Plana, entre el cap de Sant Antoni i el Montgó. La Guatla s'hi veu per baix del puig de la Llorença. Esta senya correspon a la Seca. Des de la Llorença demora a 10°.

Llorença pel Cap

El cap de Sant Antoni s'hi veu per baix del puig de la Llorença. Correspon al Sec dels Candelers. Des del cap té la demora de 17°.

Ifac pel Cap

El penyal d'lfac s'observa entre les elevacions de la Llorença i del tossal Gros i s'hi veu arrimat al Cap. La senya correspon al Clotet de la Uve i la seua demora des del cap són 33°.

Oltà pel Cap

La serra d'Oltà s'observa per damunt del cap de Sant Antoni. Correspon al sector del talús anomenat sequeta d'Olta, on es pesca gramantolet i gamba, travessat per la canonada de gas que va des de Dénia fins Sant Antoni de Portmany. Des del cap demora a 45°.

Bèrnia pel Cap

La serra de Bèrnia per damunt del cap de Sant Antoni. La senya designa la sequeta de Bèrnia i demora des del cap a 55°.

Santa Llúcia pel Cap

El tossal de l'ermita de Santa Llúcia s'observa arrimat als Frares del cap de Sant Antoni. Quan les barques corren bou cap a garbí, hom va veient com va descobrint-se la badia de Xabia i eixint a la vista el tossal. Aquesta senya correspon a la Revirà i el Barco de la Revirà, un canvi de rumb en la correguda per allunyar els aparells de les restes d'un vaixell que reposa al fons, a unes 375 braces (uns 700 metres de fondària). Demora des del cap a 76º.

Farola per Montgó

El far del cap de Sant Antoni s'observa per dins de la silueta del Montgó. Als caladors de mitja mar, (4) de les 60 braces, s'empra aquesta senya per fer-hi proa i córrer bou cap a terra fins les 30 braces. El calador d'Enmig dels Caps es troba entre les senyes de la Farola per Montgó i el Clot de la Nau. Des del cap demora a 90°.

Montdúver pel Cap

La muntanya del Montdúver s'observa arrimada als penya-segats del cap de Sant Antoni. Correspon a l'extrem del nord del Clot de la Nau. Demora des del cap a 117°.

Puig Campana a les Cordes d'lfac

La muntanya del Puig Campana s'hi veu amb forma piramidal i apareix arrimada al penya-segat nord del penyal d'Ifac. Els mariners anomenen el paratge les Cordes d'lfac. Igualment a l'anterior, correspon a l'extrem nord del Clot de La Nau. Demora des d'lfac a 79°.

Puig Campana pel Carallot

El Puig Campana s'observa arrimat a les penyes del sud del Penyal. La penya grossa de vora mar és el Carallot. La senya correspon a la Sequeta de Garbí del Clot de La Nau. Demora des d'lfac al 81º.

Bèrnia per Ifac

La serra de Bèrnia s'observa per damunt del penyal d'lfac. Correspon a l'extrem sud del Clot dels Calpins i més enfora als caladors de terra i de fora del Barco de Garbí. Té la demora d'lfac a 108°.

Portell a la Farola

El Portell de Puig Campana s'observa per damunt del far de l'Albir. La serra Gelada és anomenada pels mariners com les Penyes i des de llevant cap a garbí es poden identificar els paratges de la Farola, l'Alt, el Segur, el Pardo i la Torre. Aquests cinc llocs formen la cara marítima de la serra Gelada, les Penyes per als mariners. Des del far de l'Albir demora a 105°.

Portell a l'Alt

El cim de la serra Gelada s'observa per baix del Portell de Puig Campana. Aquesta senya correspon al clot del mateix nom. Té la demora de 110°.

Portell al Segur

El Segur de les Penyes és una taca blanquinosa que s'hi veu des de la mar. La senya designa un paratge del fons habitat de candelers i les passades per córrer bou entre mig dels muralls (5) dels candelers. Demora des del Portell als 118°.

Portell al Pardo

El Pardo és un paratge fosc de Les Penyes. S'observa per baix del Ponell de Puig Campana i designa el clot del mateIx nom. La demora des del Portell és 127º.

Portell a la Torre

La torre de les Caletes, a l'extrem oest de la serra Gelada, s'observa per baix del Portell del Puig Campana i designa la proximitat del Sec del Patíbul. Demora als 133º des de la Torre.

AGRAïMENTS

Aquest recull de patrimoni immaterial és fruit de les converses i explicacions de mariners i patrons en terra i a bord de diferents barques. Els ports principals on les barques atracaven, els tripulants coincidien i la informació fluïa eren els de Xàbia, Sant Antoni, Vila d'Eivissa i la Savina de Formentera.
He d'agrair a molts patrons de la Vila Joiosa, Santa Pola, Altea, Calp i Dénia la seua paciència en rebre les meues preguntes. En general les converses esdevenien en l'explicació d'anècdotes i aventures marítimo-pesqueres sembrades de dades molt interessants.

En alguns casos vaig poder llegir les pàgines manuscrites de les llibretes personals dels patrons Jaime Martínez, conegut pel renom, de Jaume Ponsoda, de la Vila, i Vicente Ribes, Vicent el Tïti, de Dénia.

D'altres són anotacions de les descripcions verbals que vaig començar a arreplegar com a dades de senyes, a partir de l'any 1980, quan jo ja anava a la mar i desitjava convertir-me en patró algun dia. Anomene els patrons de pesca per ordre cronològic i el seu renom: Francisco Serrat Pérez, Quico Quarteró, de la barca Chatet; José Nave, Pepe el Parent, de la barca Hermanos Nave; Vicente Català García, Vicent el Campaner, de la barca Els Campaners i José Bou Llinares, Pepe el Juso, de la barca Cap Prim.

  

NOTES:

 1. Demora: Direcció o rumb en que s'observa un punt en mar respecte de terra. Tenint com a figura la rosa dels vents i comptant del de 0 fins 360 graus des del nom, cada direcció des de terra cap a mar dóna un rumb de la rosa.

2. Seca: Elevació suau del fons, normalment recoberta de sediment fangós com la resta de talús, que obliga els patrons a canviar el rumb d'arrossegament del bou.

3. Sec: Elevació abrupta del fons deguda a l'aflorament del substrat rocós. Poden ser muntanyes submarines o cons volcànics i als seus substrats s'adhereixen comunitats coral·lines d'aigua freda.

4. Mitja mar: Extensió del fons paral·lela a la costa entre les profunditats de 90 i 160 metres. Es caracteritza per ser bastant ampla i aplanada. cosa que facilita la pesca d'arrossegament i que les barques puguen córrer bou en totes direccions. A la mitja mar també se la denomina l'arena per la presència d'arena en comptes de fang. La història de la Terra ha tingut períodes de fred que van provocar les glaciacions. La mar estava més retirada i la línia de costa ocupava l'actual plalaforma continental.

5. Murall: Sec menut que puja des del sediment i pot formar part d'una muntanya submarina. Quan es tracta d'un con volcànic també se l'anomena puro. Normalment estan recoberts de comunitats coral·lines o candelers.

Les pesqueres de llum a Xàbia

[Aquest article es va publicar l'any 2001 a la revista de Festes de la Mare de Déu del Loreto de Duanes de la Mar de Xàbia]

La pesca del peix blau ha estat practicada des de sempre. Primer fou el sardinal,¹ que més endavant donaria pas a l'encerclament amb llum. Això fou possible gràcies als avanços que es van produir a partir dels anys 30 amb la introducció dels fanals,² els motors i la construcció de la primera escullera,³ que donava protecció a les barques dels temporals de llevant.

 Els llaüts arriben i estan descarregant el peix

Una pesquera de llum es componia d'un trio de barques i unes deu o dotze persones. Els llaüts s'anomenaven: «el del motor», «el de l'art» i «el de la llum». Els més grans eren els llaüts de l'art i del motor que tenien entre 7 i 9 metres d'eslora; el llaüt dels fanals, el més menut, tenia entre 4 i 6 metres. El llaüt de l'art duia la xàrcia en la sentina i no tenia coberta, només corredors a les dues bandes i bancs per a vogar. Els mariners calaven l'art vogant i un d'ells l'anava amollant a mà. El llaüt del motor remolcava els altres dos, embarcava el peix i, si calia, navegava fins al port per fer una venda ràpida, i deixava els altres dos llaüts a la mar que tornarien vogant.

Descàrrega de peix

En aquells anys, la xàrcia que s'utilitzava era anomenada «cavallera», un tipus de xàrcia d'encerclament amb el cop al mig dels tels. Aquesta xàrcia anys més tard esdevindria en «traïnya».⁴

Si feia bon temps, els hòmens de les tripulacions s'aplegaven fins el mollet de la Caleta a la tarda, s'embarcaven als llaüts que els pertocava i eixien a la mar. El llaüt del motor remolcava al llaüt de l'art i aquest al dels fanals. Si el patró de la pesquera ho considerava convenient, abans del vespre, enviava —vogant— el llaüt de la llum al calador, normalment prop de terra, per tal que es fondejara i a la caiguda del sol començara a fer llum al peix sobre un alguer. Aquestos caladors estaven al Castell de la Fontana, a la Cala Sardinera, a l'Escull del Cap, al Portitxol, a la Barra, a la Cala Granadella... i eren llocs on solia restar el peix blau quan era calma.

Va ser a la postguerra quan la pesquera de llum va tindre el seu màxim desenvolupament, degut al desastre, la necessitat i la desocupació en què va esdevenir l'agricultura i la indústria del nostre país, i que va obligar a molta gent a embarcar-se, de vegades només pel ranxo de peix que podien portar a casa.⁵

El Port de Xàbia els anys 30

El número d'hòmens afiliats al Pòsit de Pescadors en aquella època era similar a l'actual (un centenar). A més a més hi havia els que no estaven apuntats i s'hi afegien a la tripulació eventualment. Això ens dóna una idea aproximada del volum d'ocupació que oferia la pesca al poble.⁶

Els mariners no tenien grans propietats: tan sols la casa i algun trosset de terra —i no tots. L'ofici reconegut era el de pescador, i quan arribaven a terra tots tenien una altra feina que desenvolupaven en desembarcar pel matí, després de treballar a la llum de nit. l era en dies de mal temps quan més es dedicaven a ella. Obrer, calafat, corder, boter, fuster, tosquer... eren treballs que junt amb el conreu d'algun trosset de terra els ajudava a dur endavant la casa.⁷

Notes:

1. Art de pesca passiva que consisteix en una xàrcia rectangular calada a la deriva en superfície o a més profunditat però sense tocar fons.

2. Els fanals cremaven un gas que podia ser vapor de gasolina, acetilè, carbur... Anys després vindria el butà.

3. La primera escullera es va construir els anys trenta.

4. La «traïnya» és l'art d'encerclament que s'utilitza des dels anys 60. Té el cop en un dels extrems i és més fàcil de maniobrar.

5. És costum dels mariners partir una quantitat de la captura per portar a casa. Sol ser peix de menor preu que es reparteix en acabar la feina i quedar llestos.

6. Actualment estan afiliats al Pòsit uns cent pescadors. Cal tenir en compte que actualment la població de Xàbia s'ha triplicat o inclús quadruplicat...  I ara en som uns 25.000.
7. Els propietaris dels llaüts solien ser pescadors a temps complet en dedicar-se al manteniment de les seues barques i dels arts de pesca. Sobretot tenyir els tels i apanyarar els forats que feien els dofins. No ocorria el mateix amb els mariners.

El llaüt Marpuin, una barca de fusta per a esbarjo

Reparació i avarada d'un llaüt tradicional al moll de Xàbia

El llaüt Marpuin va ser construït en 1966 pel tio Amadeo, el mestre d'aixa Amadeo Ros Rodríguez, al talleret del moll de Xàbia. Les mesures del buc són: eslora 5,40 m, mànega 1,80 m i puntal 0,60 m.

Va ser construït per comanda de Santiago Marqués Aznar, Francisco Puig Tadeo i Segundo Insertis Garrido, tres amics veïns de València aficionats a la pesca amb canya. El nom del llaüt correspon a la primera síl·laba del primer cognom cada un dels tres socis.

El llaüt Marpuin pertany a una sèrie de llaüts concebuts per a esbarjo i no per a faena, dels quals només resten amb vida tres: Marpuin, Doris i Jose Manuel. Els dos primers continuen operatius fent servei d'esbarjo i el tercer hiverna en un magatzem a l'espera de restauració. Formaren part de la sèrie els següents llaüts: Xarxet, Michel, Peán, Alcion i Almirante, tots ells desapareguts amb diferents finals.

Les plantilles van ser traçades pel mestre d'aixa, el tio Amadeo, els seus fills Bartolomé i Valentin Ros i els operaris Vicent Buigues, Bartolomé Sivera i Bartolomé Miralles, tots ells família. Era una característica del disseny la forma estilitzada del buc: no massa ample en la quaderna mestra, un puntal lleugerament alt, la roda de proa llançada i absència de caperol i gorreta.

A petició d'alguns armadors, s'hi podia fer l'orla de popa amb ventall per donar més comoditat a l'hora de seure. A les hores aquell tipus de llaüt responia al model de barca familiar d'esbarjo: sortir a prendre el bany amb els xiquets a les cales, fondejar-se per calar les canyes, anar al curricà de l'oblada i veure els bous a la mar mentre s'hi berena des del fondeig.

La reparació que se li ha fet durant el mes de febrer de 2013, ha consistit en substituir la part superior del codast i les soletes de regala a banda i banda, la fusta vella ja estava oberta i solta per l'oxidació dels claus. S'ha emprat taula d'Iroko de 4 cm de gruix i perns de d'inox roscats de 6 mm en les juntes de proa amb la soleta de regala antiga. Les cares inferiors de la fusta nova han estat pintades d'imprimació de mini de plom carabassa i totes les cares de contacte apegades de sicaflex. La pintura d'esmalt s'ha donat amb els mateixos colors de sempre, blanc i gris.

Vegeu el vídeo:


Botadura de la Barca Marpuin del tio Amadeu from tvnet.es on Vimeo.

El Cap Prim Segon captura els ossos d'una balena

Les xarxes del nostre Cap Prim Segon han pescat esta setmana les vèrtebres d'un rorqual al canal d'Eivissa. Podeu llegir la notícia al Xàbia al dia. Vegeu les fotos (cortesía de Guiomar Ramírez).

El meu iaio Amadeo Ros. Segona part

[Aquest article es va publicar l'any 2011 en la revista de les Festes de la Mare de Deu del Loreto de Duanes de la Mar]

En 1922 va tornar a Xàbia des dels Estats Units. Havia acabat la Gran Guerra europea i la conseqüència d'aquell període de conflictes marítims amb bloquejos, enfrontaments i naufragis va ser una demanda important de vaixells mercants per abastir una Europa renaixent. Totes les drassanes de la costa van rebre contractes per construir pailebots i balandres pel tràfic de cabotatge i oceànic. Amb la demanda de mà d'obra a les platges de València, el Cabanyal i Natzaret apleguen molts hòmens per treballar a les drassanes ja existents i d'altres plantades sobre les platges. Amadeo va estar una temporada treballant d'operari a una drassana de la platja del Cabanyal i enviant diners a casa. Va formar part de la colla de calafats que, entre d'altres, va bastir el pailebot Elisa La Roda Ferrer, propietat d'una naviliera de València.

El tio Amadeo al timó del Joven Vicente. Anys trenta del segle XX

Per la seua iniciativa i amb l'experiència adquirida en anys d'embarcament, navegacions, en tocar ports europeus i americans, i treballar en drassanes, Amadeo i el seu cosí Vicent (Vicente Buigues Pérez), comencen l'ofici de l'aixa amb l'ajuda inestimable de l'oncle Valentí (Valentín Ros Gavilà).

Van començar a traçar i construir, per encàrrec, embarcacions menors a la platja, tot compartint les feines de la fusta amb la pesca nocturna, «a la llum», del peix blau amb fanals.

Amadeo va emprar diners a la família i amb el cosí i l'oncle fent-li costat van armar una pesquera. La pesquera de llum a l'encerclament és un art de «tarrafa», també anomenat «mamparra» i «cavallera». A més de l'art, la pesquera necessita equipar-se de dos llaüts: el dels fanals i el de l'art.

A primeries dels anys vint del segle passat encara no havien arribat els motors d'explosió, i la pesca es desenvolupava a rem i vela llatina.

Els noms de les barques de casa eren Unión, el llaüt dels fanals, i Amadeo, el llaüt de l'art. Posteriorment van construir un llaüt més gran ja amb motor anomenat Joven Vicente i l'equip de la pesquera el formaven les tres barques i nou o deu hòmens. Amadeo sempre anava patronejant el Joven Vicente i tenia cura del seu motor. Per la seua experiència de navegació en vaixells mercants de vapor i molt d'interés en comprendre el funcionament de les màquines, entenia tots els motors instal·lats als llaüts de Xàbia, i els seus propietaris en tindre algun problema recorrien a Amadeo per a que el solucionara. Cada dia al tardet s'hi reunien les tripulacions d'hòmens provinents «del poble» i «de baix la mar». Els patrons miraven el temps i si l'albiraven bo eixien a la mar, sempre havia de ser en calma. Si bufava algun «vent de fora» o si havia lluna prop del ple no eixien, per a la pesquera a la llum calia calma i fosca. El Joven Vicente remolcava els altres dos llaüts en les navegacions d'anada i tornada al calador, no prenia part en la maniobra de fer els bols de calar o xorrar. Encenien els fanals en enfosquir, al cap de poc temps, si detectaven peix suficient baix la llum es manava calar i feien un bol de «prima». El peix el copejaven «a orri» a la coberta del Joven Vicente i si n'hi havia molt navegaven a terra per descarregar-lo al mollet de Xàbia o a Dénia.

El llaüt de l'art Amadeo. Tripulants llevant peix esmallat

Els altres dos llaüts s'hi mantenien al calador fent llum en espera d'una altra mola de peix. Si per ventura aconseguien amolar el peix baix dels fanals, els tripulants del llaüt de l'art li feien bol novament. En qualsevol cas, si havien aconseguit matar-lo com si no, a l'alba se'n tornaven bogant cap al mollet de Xàbia.

En 1923 Amadeo es va casar amb Ana Maria Ros Buigues, cosina seua i filla de l'oncle Valentín Ros Gavilà i Maria Buigues, dels Marguí de Moraira. En 1924 va nàixer el primer fill del matrimoni, Bartolomé. En 1931 va nàixer el segon fill, Valentín.

La casa on vivien era davant la platja, a la vora del Gorg Salat i del pont de Triana. Als pocs dies de nàixer Valentí, el matrimoni decideix parlar amb la junta de l'Asil Hermanos Cholbi per llogar la finca del Sequer, dalt mateix de la Caleta. La finca, a més d'un sequer amplíssim estava dotada d'un riurau i una casa bastant gran. La família es va traslladar a viure a la casa del sequer, que a partir d'aleshores se li diria el sequer del tio Amadeo i la tia Anita. Amb el lloguer de la finca van aconseguir un bon espai pel treball i el riurau va esdevenir taller d'aixa i calafateig.

Els hòmens de la família alternaven els dos oficis, calafats i mariners. La pesca a la llum s'havia de fer amb calma de mar i vent, per això a l'hivern amb els temporals de mestral i de llevant, podien treballar quasi tots els dies al riurau amb reparacions

i noves construccions de barques.

Els fills i nebots d'Amadeo i Anita van aprendre tots l'ofici d'aixa i calafateig, per això la família Ros a Xàbia, va ser sinònim de construcció naval a petita escala.

En varen ser el mestres autodidactes al front del taller Valentín Ros Gavilà, Amadeo Ros Rodríguez i Vicente Buigues Pérez.

Els fills, Bartolomé i Valentín, els nebots, Bartolomé, Amadeo i Eugenio Sivera Ros; José i Bartolomé Miralles Ros i Bartolomé Ros Pérez, tots van aprendre l'ofici des de xicons al taller del riurau.

El tio Amadeo i Vicente Buigues Pérez. Anys trenta del segle XX

En esclatar la Guerra d'Espanya i per ordre del govern, van ser requerits a incorporar-se tots els hòmens de la reserva de la Matrícula de Mar, mariners, patrons, motoristes i calafats. Amadeo en fou mobilitzat a l'Arsenal de Cartagena. Al cap d'uns mesos, quan la situació ja es presentava irreversible, Amadeo amb altres companys mariners de la comarca, van decidir abandonar el servei: desertar i tornar al poble. Ho van fer d'amagat pel temor de ser arrestats per les brigades del comité. El viatge a peu des de Cartagena els va costar uns quants dies fins aplegar a Xàbia.

Per donar seguretat a la família, durant els bombardejos de la Pava, es van traslladar a viure temporalment al Putxol, primerament a la caseta de Gual i després a la de Bolufer. Els hòmens, per la nit, van continuar treballant en la pesca.

Quan la guerra va acabar la família Ros va tornar a la finca del sequer.

Nota de l'autor: Podeu llegir la primera part d'aquest escrit en El meu avi Amadeo Ros i Rodríguez (1899-1978), en aquest mateix blog.

La barca de bou Pacurri

I. ANTECEDENTS HISTÒRICS

El caero
«Llaüt caero» és el nom que rebia una barca quillada construïda en les platges de les comarques valencianes del sud. En el temps de la vela, a la Marina, l’Alacantí, el Vinalopó i per extensió la costa de Múrcia, era costum dels mestres d'aixa la construcció de barques quillades per als serveis de la pesca «al bou en parella», les «enviades» que les assistien i les «barques de la cavalla» de la mar gran. Les barques dedicades al servei del comerç de cabotatge eren els «llaüts de viatge» i les «barques de mitjana».
Els «caeros» es caracteritzen per tindre la mesura màxima de la mànega al terç de popa i ser més alts de codast (de popa) que de roda (de proa).

La transició
L'any 1924 van començar a instal·lar-se els primers motors de combustió interna. Els Kermat, Laval i Bolinder, s'anaven imposant a la flota dels llaüts de pesca. Els primers 10 anys (1924-1934) s’hi motoritzaren la meitat de les barques. Després vingué la Guerra d'Espanya que va allargar aquest procés fins mitjan anys 40 del segle passat.

Els caeros del bou
Els grans llaüts de parella, les parelles del bou, construïts abans dels motors, posseïen les línies fines a la popa (els fins de popa) i les plenes al terç de proa, de l'obra viva. Els mestres d'aixa de seguida modificaren les plantilles per adaptar els nous bucs al llast fix de la maquinària, omplint els traçats de les línies de popa.

II. BREU HISTÒRIA DEL PACURRI

El caero Jóven Juanito
En 1932 fou construït el Jóven Juanito sobre la platja d'Alacant pel mestre Jaime Pomares González a petició de l'armador de Calp Andrés Perles Tomás. Se li va instal·lar un motor semi diesel lent de combustió interna marca Volund de 65 cavalls de potència. L'eslora fa 15,05 m, la mànega 4,94 m, el puntal 2,27 m i té un registre brut de 37 tones. Al full d'assentament de dades de Capitania, aleshores Ajudantia de Marina, consta que s’hi van invertir 4.900 pessetes en materials i jornals i 20.500 corones daneses en el motor. Fou catalogat com a balandro de pesca-motovelero per aparellar l'arbre amb una vela cangrea.
En temps de guerra
Com moltes altres barques de pesca dels litorals peninsulars, l’Armada Espanyola va requisar el Jóven Juanito. Amb el nom genèric de bous armados, eren conegudes les barques de pesca (normalment d'arrossegament amb un tonatge mínin de 15 tones) que el govern d'aleshores va requisar per dedicar-les al servei de vigilància i inspecció. Estaven armades d'una metralladora i una dotació de militars, a més d'una tripulació mínima de pescadors, entre els quals hi havia molt sovint els propietaris, que vetlaven per la integritat de la barca.

Vida de servei
Conforme consta escrit en el full d'assentament de dades de Capitania marítima d'Altea, la barca Pacurri, ex Jóven Juanito i ex José Andrés, pertanyia a la matrícula d'Altea, amb el foli 560. El primer armador fou Andrés Perles Tomás, de Calp, que féu la comanda de construcció al mestre Jaime Pomares González, d'Alacant, en 1932. La patent de navegació mercantil, signada de puny i lletra pel president de la República Niceto Alcalá-Zamora, fou entregada al patró de Calp José Morato Femenia el dia 18 de març de 1934.
Passats els temps de guerra i patrullatge, se li va fer la primera reparació a la drassana d'Ansorena y Cia, de Málaga en 1948.
En 1951, a petició de l'armador, canvia el nom de Jóven Juanito a José Andrés.
En agost de 1955 entra a reparar motor i buc a la drassana de Vicente Belliure de Calp.
En octubre de 1957 passa la barca a ser propietat de Clara Perles Ferrer, de Calp.
En març de 1960 consta una reparació; no s'especifica quina.
En 1961 el seu patró de pesca, José Pastor Ivars, és multat amb 900 pessetes per cometre una infracció, pescar en aigües prohibides en època de veda.
En agost de 1963 entra a reparar a la drassana de Vicente Belliure de Calp.
En 1965 consta l'anulació de la infracció de pesca de 1961.
Es fa el primer canvi de motor en 1965 a la drassana de Vicente Belliure de Calp. Fan la feina els mecànics de Taller Mecánico J. Pérez y Cia d'Alacant. Se li substitueix el motor original marca Volund de 65 CV de 1932 per un altre motor Volund de 90 CV desmuntat de la barca de bou Carretero de la matrícula de Tarragona amb foli 2087.
En 1975 es produeix el segon canvi de motor a càrrec del taller Lars Conti Olsen e Hijos S. L. d'Alacant. Es canvia el motor Volund de 90 CV per un altre Volund de 112 CV de 2 cilindres, desmuntat de la barca de bou Melchora, foli 1268 de la matrícula d'Alacant.
En abril de 1982 la barca passa a ser propietat dels germans de Calp Andrés, María Teresa i María Consuelo Morató Perles.
Es fa un tercer canvi de motor en novembre de 1982. A la drassana de Calp Astilleros Belliure S. L. es desmunta el Volund 112 de 2 cilindres i se li instal·la un motor diesel ràpid de 120 CV marca Talbot Chrysler amb número de sèrie 12.528.
En novembre de 1983 passa a ser propietat de Francisco Cabrera Vidal i José Antonio Cabrera Pérez de Calp.
En abril de 1984 s'enregistra un segon canvi de nom, passa de José Andrés a anomenar-se Pacurri.
Per últim hi figura una anotació de compromís de paralització definitiva amb data 10 de juliol de 2000.  
No hi ha assentada cap dada de canvi de modalitat de pesca ni altra dedicació comercial que no siga la pesca d'arrossegament.

 

III. PROCÉS DE RECUPERACIÓ

Presa de contacte
En setembre de 2005, gràcies als pòsits de Calp i de Xàbia, l'Associació va prendre contacte amb els propietaris, la família Cabrera Pérez. Des d'un primer moment va haver-hi afinitat entre els desitjos del propietaris i els objectius de l’associació de salvaguardar barques antigues, més encara si es tractava del Pacurri, la barca més antiga dels ports de la comarca.

El procés burocràtic
La signatura davant de notari de la cessió de la barca es va fer el 2 de novembre de 2006. L'Ajuntament de Xàbia va acceptar la propietat compartida per dur endavant el projecte. El procés burocràtic per canviar l'enfonsament pel registre no comercial de llista 8a ha estat molt laboriós per les reticències de Capitania Marítima, on no es refiaven de la maniobra malgrat estar ben tipificat en la famosa llei. No hi havia precedents en pesquers antics salvats i el nostre era el primer. La barca ha quedat enregistrada a la Capitania Marítima d'Altea amb la matrícula 8a AT 5-2010.

La restauració
El projecte de restauració està traçat en una recreació, en la línia de tornar la barca a l'aspecte de primeries del segle XX, armada de vela llatina conforme les parelles del bou, però amb els avanços actuals en seguretat i navegació. El pressupost s'estima al voltant de 200.000 euros.